Viure l'aventura

Tha-Ma-Nya

2008-05-08T09:18:00.007+02:00

He llegit a la premsa internacional una petita notícia que aquí no ha arribat, evidentment. De fet, és un tema molt local que no té molt d'interès internacional. Resulta que a finals de març un grup d'homes armats es van endur del Monestir de Tha-Ma-Nya, a Myanmar (Birmània) l'urna de vidre on hi havia el cos de Sayadaw Bhaddanta Vinaya, més conegut com Sayadaw de Tha-Ma-Nya, l'abat d'aquest Monestir que va morir el novembre de 2003. Us explicaré la nostra petita aventura en aquest lloc i qui era aquest senyor.

L'any 1997 estàvem viatjant per Myanmar, i vam tenir l'ocurrència d'entrar a l'Estat Karen. Llavors no sabíem què significava això, però penseu que l'any 1997 els estrangers teníem prohibida l'entrada a aquest Estat, perquè la guerrilla Karen que lluita contra l'opressió birmanesa fa que tot l'estat estigui en un bloqueig militar absolut. Però, vet aquí que misteriosament vam aconseguir passar la frontera, tot havent de superar amb algunes dificultats uns sovintejats controls militars de carretera. De vegades no sabies del cert si els controls eren de l'exercit birmanès o de la guerrilla Karen... Sempre he pensat que el nostre acompanyant era més llest del que semblava i que va dir als militars que érem uns devots budistes que anàvem en peregrinació.

Després de visitar la increïble esplanada dels Mil Budes a Mount Zegwadin, de la qual vaig penjar aquesta mateixa fotografia fa temps en aquest blog, vam fer cap a Hpa-An, una petita localitat sense gaire encant però, precisament per això, força autèntica. Per a la nostra curiositat, ens van començar a prevenir un parell de dies abans que el lloc on aniríem era estrictament vegetarià, per la qual cosa en 48 hores no podíem ingerir cap menja que no fos vegetariana, i així donaríem al nostre cos temps per purificar-se abans d'arribar a lloc.

Encuriosits per aquestes circumstàncies, vam fer cap al Monestir de Tha-Ma-Nya, a uns 30 km, cosa que allà pot comportar unes dues hores de ruta. Abans d'anar-hi, però, ens van explicar que visitaríem un monjo molt famós, una veritable eminència revestida de santedat, a qui tots els budistes retien homenatge i que la tradició obligava a que, si el visitaves, li portessis un regal.

Imagineu-vos com vam estar trencant-nos el cap. Què li vindria bé a aquella persona sagrada? Algun llibre especial? Alguna relíquia o una peça d'artesania? I, encara pitjor: on ho compraríem?

No hi havia cap lloc a Hpa-An on poder comprar alguna cosa interessant... Vam consultar amb el nostre acompanyant, que ens va tranquilitzar de seguida: no, al monjo li agrada molt una beguda energètica de consum habitual al país. Alleugerits, ens vam aprovisionar d'algunes ampolles d'aquesta beguda i vam anar cap el monestir, a la falda de la muntanya de Tha-Ma-Nya. El Monestir es trobava a mitja pujada de la muntanya, i oferia unes vistes magnífiques de la banda oest de l'Estat Karen i més enllà, fins abastar gairebé el mar d'Andaman.

Pel camí vam començar a trobar files de pelegrins que es dirigien al Monestir. La devoció que mostraven era impressionant. Venien de molt lluny per poder visitar el famós monjo Sayadaw, d'una manera similar a les visites al Dalai Lama que s'organitzen a Mcleod Ganj, a Dharamsala, a l'Estat Indi de Himachal Pradesh. Tots esperaven un consell savi, un remei miraculós per alguna malaltia (normalment la imposició de mans), o simplement unes paraules de consol davant d'algun fet tràgic que hagués marcat les seves vides.

En Sayadaw Bhaddanta Vinaya va estudiar Pariyatti (els tres dipòsits de les Escriptures Budistes) i després Patipatti (tècniques de meditació). Posteriorment ensenyava literatura budista als novicis i portava a terme tasques missionàries, al mateix temps que diàriament dirigia sermons i rebia els pelegrins que el visitaven.

Els monestirs budistes són sempre un lloc ple de vida, on t'hi pots moure amb total llibertat i on hi predomina el respecte cap a tot el que s'hi troba i la funció espiritual dels monjos. La gent s'hi queda a menjar, dormir, passar uns dies... Nosaltres vam poder visitar totes les estances, ajudar a la cuina, passar una estona amb els monjos, jugar amb els nens i intercanviar impressions amb altres pelegrins per qui nosaltres érem una veritable atracció. Tot això mentre esperàvem pacientment en una gran sala que Sayadaw sortís a la recepció, oficiés algun tipus de cerimònia i intercanviés unes paraules amb cadascun dels seus visitants. Dissortadament, al cap de dues o tres hores, un monjo ens va dir tot compungit que Sayadaw no estava en condicions de poder rebre visites a causa d'una malaltia que el mantindria retirat durant uns dies, i que ho sentia molt per no poder respondre a les nostres expectatives. Nosaltres, com tothom, vam acostar-nos a l'estrada per deixar les ampolletes de beguda energètica que havíem portat, esperant que li fessin algun servei.

I aquí va finalitzar la nostra visita a Tha-Ma-Nya, que, tot i la decepció de no haver pogut conèixer un home sant, ens va deixar una nostàlgia especial de l'ambient que havíem viscut en el Monestir.

Ara bé: per què ara una colla d'homes armats s'han endut el cos de Sayadaw? Serà una forma de pressió a la dictadura? Demanaran un rescat? Eren Karen, els assaltants? Se l'han endut a Tailàndia o el tenen amagat a la selva? No se sap res. I mentrestant, el poble birmanès segueix patint la repressió militar i els devastadors ciclons d'aquests dies. Una tragèdia.

Altre cop...

2008-03-20T08:15:00.003+01:00

Altre cop... no hi ha cosa més dolorosa que tornar a parlar de notícies tràgiques, d'un calat molt important pel que ens diu del futur de les nostres espècies germanes i de l'estupidesa humana...

Altre cop... i ja van...

Altre cop... i això no té cap perspectiva de millora a mig termini, i una projecció clarament desastrosa a llarg termini.

Altre cop... els qui haurien de tenir les coses més clares, qui se'n podria aprofitar més directament d'una millora de la situació, fa el possible per espatllar-la.

Altre cop... els nostres germans simis són víctimes innocents, absolutament innocents, de la barbàrie humana.

I encara hi ha qui diu que progressem...

De nou, de dol

2008-03-19T08:59:00.002+01:00

Se'ns ha mort el sr. Arthur C. Clarke, un dels creadors de l'aventura més gran explicada a la humanitat, "2001: A Space Odyssey".

Certament, la seva obra literària va molt més enllà que aquesta obra, i va donar un gran impuls a un gènere que fins llavors era considerat menor, la ciència-ficció. El podrem considerar un dels grans mestres d'aquesta especialitat, i rellegir els seus clàssics sempre val la pena.

La humanitat perd un altre gran creador. Que es trobi amb Rama, finalment.

Terry & The Pirates

2008-03-12T11:05:00.003+01:00

Si voleu uns relats d'aventura divertits i totalment alienants, rellegiu les històries de "Terry & The Pirates". Encara tenen aquella frescura i innocència de temps passats...

I'm feeling so sad...

2008-02-26T13:15:00.002+01:00

LOVER MAN

I don't know why
but i'm feeling so sad
I long to try
something i've never had

never had no kissing
Oh what i've been missing
Lover man oh where can you be

The night is cold
and i'm so all alone
I'd give my soul
just to call you my own

got the moon above me
but no one to love me
lover man oh where can you be

I've heard it said
that the thrill of romance
can be like a heavenly dream.
I go to bed
with the prayer that you'll make love to me
sad as it seems

One day we'll meet
and you'll dry all my tears
and whisper sweeet
little things in my ears.

A huggin' and a kissin'
lord what i've been missin'
lover man oh where can you be.

Words & Lyrics by Jimmy Davis, Roger "Ram" Ramirez, and James Sherman

Una joia, en la veu de Billie Holliday, Sarah Vaughan, o en el saxo de Charlie Parker, com preferiu…

Seria fantàstic...

2008-02-25T08:56:00.002+01:00

... i no és una cançó d'en Serrat!

Invisibilitat

47.000 a l'última frontera

2008-02-23T21:09:00.002+01:00

Sap greu. Però entenc que tothom hi vulgui anar. Jo també, ho confesso.

Ara, això sí. Seny, siusplau.

L'Antàrtida s'acosta al col·lapse

Mals temps per als monuments

2008-02-11T13:37:00.000+01:00

Això vol dir que són mals temps per a la cultura, la història, la tradició, el patrimoni, el coneixement... la humanitat en general. Dos exemples:

Renoi, com estem...

Cascades

2008-02-08T10:50:00.000+01:00

Una cascada és una cosa curiosa.

L'aigua passa sempre per allà on pot, i el curs dels rius és aquell que, d'una banda, la terra els deixa, sempre de baixada, i d'altra banda, el camí que ells mateixos es van creant a través dels segles i mil·lenis.

No obstant, de vegades la terra li desapareix de sota de cop i volta i, vet-ho aquí, l'aigua es troba sense el seu necessari llit i el riu deixa de ser riu per uns segons. La terra li juga una mala passada i li ofereix un esgraó alt, altíssim, que li planteja un enorme repte. I l'aigua vola, s'expandeix, cau sense remei, s'esmicola i fins i tot es pulveritza. El so cristallí de l'aigua corrent es transforma en un brugit terrible. Sembla que el riu es queixi, plori i demani auxil·li. Però, per altra part, també sembla que en aquell moment tregui pit, ens digui clarament que li hem de reconèixer el seu poder i la seva gran força, que no ens podem pensar mai que el tenim controlat, que és lliure i capaç d'enfrontar-se a tots els obstacles. És la cascada.

Cadascuna té la seva pròpia fesomia, com una personalitat que ens diu com ho fa per dominar l'engany de la terra i sortir-ne victoriosa. Un dels meus objectius és poder veure les 4 més importants algun dia (Victòria, Iguassú, Niàgara i el Salt de l'Àngel). Ja en porto la meitat. I les altres? Chi lo sà?

Les cascades (ull, no es diuen "cataractes") són un espectacle enorme, potent, davant el qual només podem badar la boca i rendir-nos a la contemplació de la seva magestuositat.

Tristesa, dolor i vergonya

2008-01-23T09:30:00.000+01:00

Aquest és un post de denúncia. Encara que no ho llegeixi ningú.

Realment, hi ha poques situacions al món pitjors que la d'un camp de refugiats. Potser només se m'acudeixen els camps d'extermini nazis (i d'altres que no són tan famosos). Però la situació dels refugiats és increïblement dura.

Normalment es troben en un lloc inhòspit, en un racó d'un país que no els vol. Viuen (o, millor, sobreviuen, encara que no tots) de l'ajuda que organitzacions internacionsal els poden fer arribar. És el límit de la indigència, perquè no es troben en mig d'un entorn que sí té els recursos necessaris per a tots, com els pidolaires de les nostres ciutats. No. Ells estan, juntament amb les seves famílies, els seus veïns, etc. enmig del no-res, oblidats de tot i de tothom. Amb un passat tremendament tràgic, però amb un futur tan incert i desesperant que és una broma macabra dir-li'n futur.

N'he vist pocs, a Uganda o a Birmània, però us puc assegurar que és com entrar a l'infern. Et dol ser humà. De veritat. I que no s'hi pugui fer res...

Per això em fan tan de mal notícies com aquesta:

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/01/22/ciencia/1201001036.html

Un adéu sentit

2007-11-02T09:29:00.000+01:00

Era ja una velleta. Ens va ensenyar moltes coses. Va ser pacient amb nosaltres i ens va permetre somniar que potser un dia arribaríem a comprendre algunes veritats. I ho vam fer, tot i que no estic prou segur que n'haguem tret el profit que calia.

Avui ens has deixat, però qui sap si hi ha paradís pels ximpanzès...

Només un adéu per tu, Washoe, la primera d'un món millor.

A Viet Nam, el Tet

2007-07-10T17:12:00.000+02:00

Una de les tradicions més arrelades al Vietnam, i que sobreviurà a tots els canvis vertiginosos que s'hi estan produint, és el Tet Trung Thu, el festival de tardor. I això és així perquè està dedicat bàsicament a la mainada, i ja se sap que això és el que més cuidem els adults.

Al Vietnam, en aquesta època, a la caiguda del sol podrem veure els menuts fent processons amb fanalets de totes mides i colors, i també d'altres que corren arreu de la ciutat trucant a totes les portes i entrant a tots els jardins per demanar llaminadures (sí, sí, com al Halloween americà). Però aquests van fent una dansa tremendament espectacular amb un drac de paper de colors que et deixa encantat i et meravella la vista. Uns quants nens hi van a sota, a l'estil xinès, i donen vida a aquest ésser màgic que està en l'origen de la pròpia existència del seu país.

I ara...

2007-07-06T22:49:00.001+02:00

un bon cafè.

Abril '74

2007-07-06T10:26:00.001+02:00

ABRIL 74

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.

Iemen

2007-07-03T11:50:00.000+02:00

Iemen va plorar ahir sang gironina.

Un record per a la família de la Marta i tots els ànims per a l'Esteve, que ho superi aviat.

Història d'una foto

2007-06-25T10:25:00.000+02:00

La foto que posto aquí té una petita història curiosa.
Com a foto, no és res de l'altre món. De fet, en tinc força més del mateix moment, un dia realment deliciós, que potser són tècnicament millors. No està ben enquadrada, ja que hi surten massa temes alhora, no destaca cap element, no aporta ni profunditat ni una visió real del que s'esdevenia. Però bé, tampoc està molt malament...

La vam fer fa 10 anys a Myanmar (l'antiga Birmània), en unes festes dedicades a Buda al llac Inle. Tothom que ha anat a Myanmar ha visitat aquest deliciós llac de muntanya, on s'apleguen nombroses ètnies amb costums ben propis i diversos.

El festival al qual vam tenir la sort d'assistir es fa en honor dels budes que tenen en alguns dels santuaris, pagodes i monestirs del llac. Un cop l'any, treuen les figures en processó i les passegen en les impressionants barques de les diverses comfraries. Cadascuna d'aquestes té els seus propis vestits per a la festa, i remen d'aquella forma tan especial que només els birmanesos del nord són capaços de fer: amb els peus! Però aquest cop, els 30 o 40 membres de la comfraria remen alhora, en un exercici d'equilibri impossible en una barca que té la línia de flotació pràcticament al mateix nivell que la coberta. No us puc dir com patíem els forasters, ja que a cada moment ens semblava que tot plegat acabaria a l'aigua.

Tota la gent de la contrada baixa a veure aquesta mena de regates: camperols, muntanyencs, fabricants de tabac, monjos de tots els monestirs... La cridòria i l'animació són impressionants. Cada dia porten les figures de buda (una a cada barca) fins a una de les 23 pagodes i monestirs del llac, on passen la nit. Així, el festival dura... 23 dies!! Quan les barques arriben, tothom baixa i fan un dinar col·lectiu, amb fira inclosa, música i balls. Fantàstic.

Les figures de Buda són absolutament deformes: la quantitat de paper d'or que li han posat al cim durant segles, fa que actualment siguin pràcticament uns manyocs irreconeixibles. Un dels budes (el més gran) no surt mai del temple principal, la Phaung Daw Oo Pagoda. Diu la llegenda que un cop la seva barca va bolcar i va caure a l'aigua. Els decidits birmanesos es van llançar a l'aigua i la van buscar durant dies. Res a fer: aquelles aigües són extremadament tèrboles per la gran quantitat de plantes i llots. Decebuts i avergonyits, finalment van tornar a la Pagoda i, vet-ho aquí, la figura era al seu lloc de sempre!! Aleshores van entendre que aquella figura sagrada no volia sortir de la Pagoda, i per això mai més no l'han treta.

Bé, i quina és la història de la foto? Doncs ni més ni menys que un diari de Girona (no en diré el nom) me la va manllevar. Sí, sí, de debó. Jo l'havia penjada en una pàgina web que tenia aleshores, i els espavilats redactors del diari en qüestió la van baixar i la van fer servir per il·lustrar una petita nota de premsa sobre una exposició dedicada a... Tailàndia!!!! No sé si per ignorància o per una manca absoluta de vergonya, la van publicar al seu diari sense dir-ne res de l'origen o la propietat. A més, amb un pèl d'observació, veurem el color safrà de les túniques, els laungh-ji i els tocats al cap dels homes, les estupes punxegudes... tot típic dels pobles birmanesos, mai tailandesos!

Vaig optar llavors per simplement fer una queixa amb una carta al director que, sorprenentment, em van publicar, suposo que per no arriscar-se a que emprengués accions més contundents. En fi, vaig donar-me per satisfet, però em va quedar aquell regust amargant de pensar que els periodistes ens enganyen quan volen, emparant-se en la bona fe, la confiança o la manca d'informació dels soferts lectors. Si això van fer amb una simple foto que no té res a veure amb Tailàndia, fent passar bou per bèstia grossa, què no faran amb temes complexos dels quals n'han de ser cronistes? Com jo ho he patit a les pròpies carns en altres casos, us deixo la reflexió a vosaltres. Que cadascú en tregui les seves conclusions.

44

2007-06-08T18:46:00.000+02:00

Sí.

I què?

Good News, Bad News

2007-04-25T09:57:00.000+02:00

Com l'alegria no dura gaire a casa del pobre, algunes notícies positives dels darrers dies s'han vist eclipsades per altres de molt dolentes.

Jutgeu vosaltres mateixos.

Una certa millora pel que fa al goril·la de muntanya:
Petit creixement de població
Naixement d'un petit

Però males, molt dolentes, notícies pels orangutans:
L'extinció dels orangutans

Farem alguna cosa? O seguirem parlant de si en Ronaldinho fa panxeta?

Karaoke!!

2007-04-21T11:14:00.000+02:00

2 de setembre de 1994: acababem d'arribar a Saigon. Era dia festiu i aquella nit aniríem al Teatre Municipal; semblava que feien un espectacle. Aquell va ser la primera gran sorpresa que ens va proporcionar el país. Creiem que l'espectacle seria un de música i dances tradicionals del país, però no: Vietnam s'inclinava més per una nova versió de la cultura: el karaoke! Però no com a entreteniment de nits de gresca, sinó fins i tot com a gran espectacle nacional. Allò semblava certament una gala televisiva setantera (essent benevolents) i "artistes" locals, vestits a l'última moda dels anys 70, sortien a interpretar clàssics més o menys encertats de la cançó melòdica. Alguns fins i tot volien imitar l'estil dels cantautors de protesta, vestits amb texans i melenes, i una guitarra com acompanyament... Però el que més lluïa eren els vestits brillants i les evolucions vocals un pèl arriscades de les bellíssimes cantants que s'anaven succeïnt.

Sempre m'ha sorprès l'afició dels orientals per la música. I encara més la dèria que tenen ja fa temps pel karaoke. Realment, a tot l'extrem asiàtic, el karaoke és l'esport nacional: Japó, Xina, Corea, i tot el Sudest asiàtic. La gent té aparells de karaoke a casa, assagen continuament, tant de dia com de nit, i les viles i ciutats són plenes de locals on anar a provar la nostra capacitat per a entonar bé aquella cançó que sempre ens ha emocionat.

En poblets petits, perduts en les muntanyes, quan la comunitat sencera es reuneix al vespre per explicar històries i xafarderies, i prendre decisions, si hi ha algun estranger de visita es mostren tremendament encuriosits per la seva forma de vida. I una de les coses que indefectiblement et demanaran si t'hi trobes, es que... CANTIS!

Ara us estalviaré les dificultats en què ens hem hagut de trobar per aquest tema algun cop. Però la veritat és que els encanta sentir cançons. Tant que, abans de fer un viatge així, ara sempre em preparo un repertori de 15 0 20 cançons per anar preparat.

No obstant, sempre recordaré un cop que envoltats de vietnamites de metre-i-mig, em vaig veure dalt d'un escenari cantant a duo amb un senyor basc de 150 kilos allò de...

Where it began
I can't begin to knowin'
But then I know it's growing strong

Was in the spring
And spring became the summer
Who'd have believed you'd come along

Hands, touchin' hands
Reachin' out
Touchin' meeeeeeeeeeeee
Touchin' youuuuuuuuuuuuuuuuuuuu

Sweet Caroline
Good times never seemed so good
I've been inclined
To believe they never would

But now I
Look at the night
And it don't seem so lonely
We fill it up with only two
And when I hurt
Hurtin' runs off my shoulders
How can I hurt when I'm with you

Warm, touchin' warm
Reachin' out
Touchin' me
Touchin' you

Sweet Caroline
Good times never seemed so good
I've been inclined
To believe they never would
Oh, no, no

Sweet Caroline
Good times never seemed so good
I've been inclined
To believe they never would
Sweet Caroline

Aiiiiii... si Neil Diamond ens hagués sentit!

Jo no et puc dir adéu

2007-03-25T09:25:00.000+02:00

Que tinguem sort
(Lluís Llach)

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l´harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t´ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d´un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d´argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Moltíssimes gràcies, Lluís

Relats...

2007-03-20T12:34:00.000+01:00

Escoltar relats d'aventura... tot un plaer.

(L'obra és de Sir Lawrence Alma Tadema ;))

Professions

2006-10-16T17:18:00.000+02:00

D'entre les coses més curioses que ens podem trobar pel món, hi ha la de les professions estranyes que en diversos indrets han aparegut sobre les necessitats emergents del desenvolupament del món social.

Així, sovint veiem escaladors que serveixen per fer arranjaments o netejes d'edificis altíssims, avisadors de taxis al carrer, manifestants professionals o fins i tot al metro de Tòquio hi podem trobar els "apretadors", aquells que empenyen la gent per encabir-los en els vagons abans que es tanqui la porta.

No obstant, a mi personalment em van sobtar els netejadors d'orelles de Mumbai: en els barris financers i d'oficines, quan els empleats i directius (tot sovint amb vestits cars i encorbatats) baixen al carrer a fer un recés, els esperen els netejadors d'orelles amb els bastonets a la mà que tot seguit es posen a fer feina. A fons!

L'han prohibit!

2006-10-06T07:32:00.000+02:00

Personalment no m'agradava, perquè l'hauria fet encara més clar. La injustícia de les seleccions és enorme.

Però que un jutge s'atreveixi a prohibir-lo... és intolerable! Es tracta simplement d'un spot a favor de les seleccions catalanes, tot i que a certs sectors no els agrada que s'ensenyi públicament la veritat.

Algú li hauria de exigir a aquest senyor/a jutge, que demostri això que incita a les actituds discriminatòries, etc. D'on ho ha tret? Es basa en algun informe pericial o simplement és una opinió personal/política? No tindrà responsabilitats pel mal que causi? Existeix encara la censura?
Som-hi, a veure'l

El vídeo maleït

Plaers de l'Egeu

2006-09-14T14:29:00.000+02:00

Buda

2006-08-19T13:08:00.000+02:00

Us asseguro que el Photoshop no hi té res a veure. Aquest és un lloc al·lucinant. I vaig prometre que tornaria a parlar de la relació entre els viatges i el fet religiós, oi? Però en aquest cas la imatge val més que mil paraules. En tot cas, podeu posar-les vosaltres, les paraules. Jo no puc.

Volar

2006-08-15T11:04:00.000+02:00

Ho heu provat mai? Les Cataractes Victòria no es veuen igual des d'allà dalt...

The Big Five

2006-08-08T13:33:00.000+02:00

Quan vas de safari per l'Àfrica, una de les primeres coses que et diuen és que el safari serà exitós si s'aconsegueixen els "Big Five". És clar que abans s'havien d'aconseguir matant-los, i poder penjar el seu cap als salons de la teva mansió. Ara no cal: amb un simple click de la màquina fotogràfica farem el fet.
Quins són aquests "grans", aquests éssers impressionants que cal que "cacem" per sentir-nos afortunats?
L'elefant: l'ésser terrestre més gran de l'actualitat
El lleó: mal anomenat el rei, al capdamunt de la cadena alimentària
El rinoceront: el gran animal d'aspecte prehistòric, rude i esquerp
El lleopard: un predador nat, felí fins al moll de l'os, senyor de les emboscades

i finalment, el més sorprenent de tots, perquè no se li sol donar el valor que té, però a qui els natius i els caçadors experts veneren per la grandíssima dificultat d'abatre'l, l'immens perill que suposa posar-se al seu abast, la determinació, força i resistència que demostra. El seu aspecte tranquil però emmorronyat, que ens permet acostar-nos-hi sempre que no el destorbem massa ni l'amenacem, no ens fa pensar que pels caçadors aquesta peça, que avui dia és la més senzilla de fotografiar, en el seu dia era la més dificultosa, la més arriscada, la més valorada: el búfal.

cap a l'infinit...

2006-08-07T17:30:00.000+02:00

Qui m'hi acompanyaria?

I ella va venir...

Grans

2006-08-04T19:30:00.000+02:00

Hi ha llocs on les coses són, senzillament, grans...

I conte?

2006-08-01T16:50:00.000+02:00

L'Incantatrice

Ti chiami Ines, ma adesso il
Nome che porti è Judith…
Forse un uomo in un atimo di
Confusione e lacrime, o tu stessa
Per dare una svolta alla vita
E ai segreti, sì, hai scelto “Judith”.
Judith sì, sì
…

Guidavo piano quel giorno
Sull’ otto volante dei secoli, dei
Millenni, del freddo, del fuoco,
Del vento degli attimi,
La città sottostante era tutta
Una casbah di baratri, lo specchio
Dei miraggi “amore, amor” …
…

Oggi ho carcato il tuo cuore al
Telefono, non hai risposto tu…
Era Ines, da molto lontano, un
Lontano intoccabile…
Era estate, ho sentito l’inverno
Arrivare dagli angoli, da tutti i
Mille spifferi del nord…
…

Paolo Conte

Le Voyage... segons Baudelaire

2006-07-15T12:45:00.000+02:00

Mais les vrais voyagers sont ceux-là seuls qui partent
Pour partir; coeurs légers, semblables aux ballons,
De leur fatalité jamais ils ne s'écartent,
Et, sans savoir pourquoi, disent toujours: Allons!

...

Étonnants voyageurs! quelles nobles histoires
Nous lisons dans vos yeux profonds comme les mers!
Montrez-nous les écrins de vos riches mémoires,
Ces bijoux merveilleux, faits d'astres et d'éhers.

Nous voulons voyager sans vapeur et sans voile!
Faites, pour égayer l'ennui de nos prisons,
Passer sur nos esprits, tendus comme une toile,
Vos souvenirs avec leurs cadres d'horizons.

Dites, qu'avez-vous vu?

Colca

2006-07-01T12:47:00.000+02:00

D'entre els canons del món, el més famós és sens dubte el del Colorado, que ocupa una extensió enorme i genera uns paisatges únics de plataformes trencades per l'acció conjunta d'aigua, vent i moviments tectònics. Tots tenim aquelles espectaculars imatges amagatzemades a la memòria, que ens evoquen tantes pel·lícules americanes.
No obstant, hi ha un canó molt més profund i brutal, generat per les mateixes forces, però molt més desconegut pel comú dels mortals. Es tracta del Canó del Colca, a uns 160 km. d'Arequipa, la segona ciutat més important del Perú.

Aquest imponent canó -ara sí, el més profund del món- s'estén més de 100 km. al llarg dels quals podem trobar nombrosos pobles aclaparats per la fúria de la naturalesa en forma de vent, glaçades i, sobretot, terratrèmols. Al llarg del canó també hi trobem nombroses terrasses de cultiu, algunes encara en servei, d'altres de molts segles d'antiguetat, amb les increïbles "maquetes" que els dissenyadors originals van escolpir en les roques de l'altra banda del canó per tal d'albirar-ne les possibilitats. Les civilitzacions incàiques, i preincàiques, eren uns mestres absoluts en la conducció d'aigua per aquestes muntanyes enormes que els van acollir durant segles, i on encara perduren els darrers vestigis del seu enginy. Per això, encara avui podem fruir de banys termals de temperatures variables que fa segles que funcionen en basses expressament preparades per alterar-ne l'escalfor.

La profunditat del Canó del Colca, però, escapa de tota imaginació: 3.400 metres!! (Us recordo que el pic més alt de Catalunya, en ple Pirineu, tan sols puja 3140 metres sobre el nivell del mar). La caiguda imparable de les parets muntanyoses s'endinsen en profunditats que molt sovint costen d'albirar, per allà on corre el riu Colca.
Però quan estàs allà dalt, observant l'immens paisatge, hi ha alguna cosa que t'impacta més que les profunditats descomunals, els pobles enrunats pels terratrèmols o els vestigis de civilitzacions mil·lenàries: el vol del Còndor.

Com en la cançó de Simon & Garfunkel, quan passa el còndor tot s'atura. Tothom contempla meravellat, bocabadat, aquella magnífica au que niua en els cingles més inaccessibles i que, quan el sol comença a escalfar l'aire, es llança al buit per ser recollit pels corrents càlids ascendents i remuntar metres i metres, en cercles enormes, per arribar als 7.000 metres que li permetran sobrepassar els cims més alts i dirigir-se cap a la costa, on caçarà animals desprevinguts o recollirà les deixalles d'animals morts per la inclemència de la natura.
Perquè us en pugueu fer una idea, el còndor té una envergadura -de punta a punta de les ales- de més de 3 metres! Per tant, no ens ha d'estranyar que els antics li professessin una adoració especial, i més quan el veien baixar poderós i s'enduia xais o fins i tot nens cap a les alçades on viu. És, si fa no fa, la mateixa admiració que sentim nosaltres quan passa planejant, senyorívol, a pocs metres dels nostres caps, sentint-se admirat, amb la seva indiferència majestuosa.

No-activitat

2006-06-13T19:12:00.000+02:00

Amb la calor augmenta el desig d'exotisme. Tothom vol fugir, per refugiar-se en móns/activitats/temps diferents d'allò que ja tenen cada dia. D'això se'n diu vacances, avui dia. Em deia un amic que, cada cop més, vacances no és tant la no-activitat com la activitat diferent. Té raó.
Aquesta va ser una premisa que vaig aprendre la primera vegada que vaig estar en una platja "paradisíaca": no hi ha res més avorrit que una platja deserta, de sorra blanca i aigües transparents. El mar esdevé monòton, el sol insuportable, la vista perduda cap enlloc, res a fer, res a mirar... on és la diversió???
Tot forma part dels somnis construïts per la nostra cultura...

i al final va ser un "pasillo" mexicà...

2006-05-12T17:03:00.000+02:00

Cuando tú te hayas ido
Me envolverán las sombras,
Cuando tú te hayas ido
Con mi dolor a solas
Evocaré este idilio
Con sus azules horas,
Cuando tú te hayas ido
Me envolverán las sombras.

Y en la penumbra vaga
De la pequeña alcoba,
Donde una tibia tarde
Me acariciaste toda,
Te buscarán mis brazos,
Te buscará mi boca
Y aspiraré en el aire
Como un olor de rosas,
Cuando tu te hayas ido
Me envolverán las sombras

Cuando tu te hayas ido
Me envolverán las sombras,
Cuando tu te hayas ido
En pos de otra quimera,
Te lloraré en las noches
Mi corazón que espera,
Cuando tú te hayas ido
Me moriré en las sombras.

Rosario Sansores

Thànatos

2006-05-12T12:10:00.000+02:00

No sé.
Deu anar per èpoques, per cicles, però cada vegada és més real. Els antics sabien definir bé els complicats viaranys de l'interior humà i en feien les al·legories més impressionants.
L'oscil·lació entre l'Eros i el Thànatos és inapelable, i ara em toca l'afany destructiu, la mirada glaçada de l'última companya, el viatge definitiu. Em deleixo en entreteniments basats en l'anihilació, la visceralitat, el poder que tot ho aniquil·la.
Deu ser "El Comte Arnau", d'en Sagarra, a qui no li importa deixar arranat tot allò que té al voltant, que em transmet aquesta vitalitat al límit, brutal i sense pietat.
La construcció porta implícita la destrucció; la vida porta implícita la mort. Tristesa, dolor, sofriment... És l'essència del canvi, del renaixement, de la regeneració d'allò que ha perdut la frescor dels primers alès vitals. El gran cicle.
(I això que és primavera!)

2006-05-02T15:19:00.000+02:00

És millor encendre un llum que maleïr la foscor

De culis i relativitat

2006-04-24T16:41:00.000+02:00

La lectura aquests dies de En un biombo chino, on W. Somerset Maugham va relatant impressions del seu viatge pel Iang Tzè, m’han portat a diverses reflexions.

La primera, per bàsica, és una reflexió repetida en moltes altres ocasions, i es tracta de constatar que el perfil moral d’una època, allò que ens sembla inqüestionable des de un punt de vista ètic, el que solem anomenar políticament correcte, no és més que una absoluta arbitrarietat que ocupa un lloc ridículament temporal en el desenvolupament, no ja de la història, sinó de la pròpia vida d’una persona.

En aquest sentit, Maugham retrata puntualment perfils de personatges que, en la seva relació amb l’entorn xinès on es troben, estableixen una relació d’absolut menyspreu racista cap a qualsevol cosa que surti de la seva visió victoriana del món. I ho fa sense cap escarafall. Per què? Doncs senzillament perquè en aquella època, cap els anys 20, això no tan sols no era mal vist, sinó que formava part de l’imaginari col·lectiu de tot el món occidental, i de fet proclamava l’orgull de sentir-se part de la civilització.

Veiem que els xinesos són retratats, sempre com a secundaris al seu propi país, com a persones poc clares, intrigants o poc espabilats, quan no decididament malaltisos –fumadors d’opi-. Fent esment dels culis (una mena d’estibadors o portejadors, els sol posar en un graó poc més amunt que els animals de càrrega.

És clar que Maugham ho posa en boca dels seus personatges, alguns heròics o desplaçats, estravagants els més, deshauciats molts d’altres, però tots dignament occidentals.

Doncs bé, avui dia, una obra com aquesta seria qualificada sense paliatius d’al·legat racista pur i dur, i les autoritats xineses posarien l’autor i les autoritats que l’aixopluguessin a la picota.
En fi, com deia aquell, tot és relatiu: el temps, l’espai... i la moral.

David Livingstone (1813 - 1873)

2006-04-13T12:40:00.000+02:00

Si hi ha un nom mític d’entre els grans exploradors, aquest és sens dubte el Dr. David Livingstone. I haig de reconèixer que tinc una certa debilitat per la història d’aquest escocès decidit i valent, tot i que algunes de les premises de les que partim no són del tot afalagadores: de bon començament era un missioner protestant que va anar a l’Àfrica a evangelitzar els nadius i obrir possibles rutes comercials.

No obstant, el bon doctor va anar canviant i va transmudar els seus objectius cap a d’altres més orientats en el camp de la geografia, patrocinat per la Royal Geographic Society. Així, alguns dels seus principals assoliments li van reportar un gran reconeixement a la seva època i una fama que l’ha fet passar merescudament a la història. Va ser el primer home que va travessar Àfrica d’est a oest, va descobrir llacs com els de N'gami, Shirwa, Nyassa, Morero i Bangweolo, i sobretot, va ser el primer home blanc a recórrer tot el llac Tanganyka i a albirar les famoses cataractes Victòria, Mosi-o-Tunya (“el fum que trona”) en la llengua local, una meravella natural sense comparació. No obstant, no va aconseguir un dels grans reptes de l’època: el descobriment de les fonts del Nil.

Les aventures d’aquest gran explorador també inclouen moments difícils: l’atac d’un lleó li va fer perdre la mobilitat del braç esquerre, i una greu malaltia el va fer romandre mesos ancorat en un poblat a la riba del Llac Tanganyka. Aquí és on va ser trobat per Henry Stanley, que van ser enviat pel seu diari a la recerca de l'heroi perdut, i va donar lloc a la famosa frase: "Dr. Livingstone, I presume" (“El dr. Livingstone, suposo”).

No obstant, una gran lluita el va ocupar en els seus últims anys: la lluita contra el comerç d’esclaus, que en aquella època estava ja en gran discussió. El profund coneixement de les cultures nadiues, les seves llengües i costums el va portar a respectar-los profundament, per la qual cosa l’esclavatge li semblava una pràctica totalment inacceptable i així ho va transmetre amb tota la seva capacitat a l’opinió pública de l’època. En aquest aspecte sí es pot dir que Livingstone va ser un gran benefactor de la humanitat.

Companyies...

2006-03-05T20:54:00.000+01:00

Travel only with thy equals or thy betters; if there are none, travel alone.

The Dhammapada

Deformitats

2006-02-25T11:59:00.000+01:00

Així com quan viatgem volem trobar algun lloc que sigui com més diferent millor d'allò a què estem acostumats (el que en diem exotisme), també ens impacta trobar algunes cultures que, morfològicament, són diferents de nosaltres.

Els canvis filogenètics, originats per l'adaptació al medi, creen aspectes de la fesomia i la fisiologia que ens fan molt diferents els uns dels altres. Això, que en si constitueix una de les grans riqueses de la humanitat, ho transformem sovint en atractius turístics que han de ser immortalitzats en fotografies i filmacions que certificaran que sí, que nosaltres ho vam veure, ho vam conèixer de prop. Estic pensant en cultures muntanyenques (quítxues, sherpes...), o altres adaptades a la selva (pigmeus, yanomami...), o bé als tòrrids deserts (bosquimans, tuaregs...), entre molts d'altres. De fet, nosaltres, els occidentals, fa molt que vam perdre la pigmentació fosca de la pell perquè no ens era de gaire utilitat en les latituds que vivim.

No obstant, de vegades aquestes grans diferències no venen de la selecció natural per adaptació al medi, sinó que són imposats per tradicions culturals summament complexes de les quals encara no en trobem explicacions massa plausibles. I aquí hi voldria posar, per exemple, aquells colls (i braços i cames) tan estirats que a l'ètnia Kayan (a l'estat d'aquest nom que hi ha a l'actual Myanmar) aconsegueixen per a unes quantes dones escollides (anomenades padaung), mitjançant la col·locació des de la primera infantesa d'aros daurats que provoquen l'adaptació de les vèrtebres del coll o les articulacions.

Un altre cas és el de l'embenatge que s'imposava al japó tradicional (i en algunes cultures de la Xina) als peus de les nenes per tal d'aconseguir-ne la talla més petita possible. Amb aquesta pràctica, els peus que es desenvolupen són poc pràctics per a la seva funció original (caminar) però se suposa que amb gran elegància i prestigi social. També podem recordar aquelles tribus africanes o amazòniques amb plats o d'altres objectes introduïts a llavis, nas, lòbuls de l'orella o a d'altres parts del cos, i que els fa tan i tan especials.

Però si us haig de dir quina d'aquestes pràctiques em va impactar més, us diré que vaig trobar al·lucinant les deformitats que a la cultura Paracas (a la costa del Perú) fa més de 2000 anys practicaven als cranis de la casta dels sacerdots, i que els feien summament especials. La tècnica era pràcticament la mateixa que l'anterior: uns embenatges de, des de petits, els comprimien els òssos del crani, que anaven creixent amb la forma que desitjaven. Els resultats d'això són tremendament esfereïdors, i il·lustren això que us deia.

No obstant, pensem que aquestes deformitats volgudes solen ser per criteris estètics o de posició social, i que, el que per nosaltres és només una deformitat exòtica, per a la cultura original són assoliments de la bellesa i la perfecció. Tot és relatiu, que diem.

inconveniències...

2006-02-17T12:59:00.000+01:00

An adventure is only an inconvenience rightly considered. An inconvenience is an adventure wrongly considered.
G. K. Chesterton (1874 - 1936)

L'estampeta

2006-02-06T15:03:00.000+01:00

Això no pretén ser una gran disquisició sobre la qüestió de la religió. De fet, intentaré anar fent petites reflexions a partir d’exemples breus i concrets, que ens acostin una mica a la difícil (per complexa) relació entre el turisme i el fet religiós.

He dit molts cops que, com ateu, m’interessa molt la religió. És un fet cultural, antropològic i històric de primer ordre. També, en moltes ocasions, és el fet distintiu que fa que viatgem milers de quilòmetres per tal de presenciar uns esdeveniments, visitar uns monuments o conèixer unes persones que, d’una forma o altra, formen part del complexe religiós.

En alguns llocs –i dic “llocs” en un sentit ampli, geogràfic i cultural–, el fet religiós és viscut des de la més estricte intimitat, és reservat als creients o iniciats, i no s’exhibeix públicament sense pudor. En canvi, d’altres entorns o creences incentiven i estimulen la representació pública més exuberant, plena de gran pompa i escarafalls que manipulen –en el bon sentit– els sentiments col•lectius i contribueixen a la cohesió social i al reforçament del sistema compartit de creences.

No obstant, ja en farem cabal més endavant, de tot això. Ara us volia comentar un petit exemple de l’ús –i abús– d’aquestes qüestions a què es pot veure abocat un viatger. I d’aquí el títol del present article.

En diuen el “passaport” de Púshkar. Aquest és, certament, un dels indrets que cal no perdre’s si hom visita el Rajastan, i és una mena de “resort” espiritual on s’hi troben temples molt importants de l’hinduisme. També s’hi celebra una famosa fira de camells, realment impressionant. El seu aïllament, envoltada de muntanyes, el fa especialment indicat per a la meditació i el recolliment. No obstant, aquestes mateixes característiques van fer que fóra un d’aquells llocs “descoberts” pels moviments hippies dels 60 i 70, i que per tant, hagi hagut de suportar la invasió de molts occidentals decebuts del seu sistema social que hi van anar a raure i hi van portar alguns dels seus propis defectes.

No obstant, el “passaport” és una altra cosa. Així com en molts altres indrets de l’Índia (i d’alguns països propers sota la seva influència) es poden veure els rituals hinduïstes de purificació i ofrenes als diversos “ghats” que hi ha a la llera de rius i llacs sagrats (com és el cas) d’una forma pública i absolutament lliure, en el cas de Púshkar el viatger es veu assaltat, literalment, per uns individus que el conviden a formalitzar el “passaport” que li permet accedir a la zona del llac i dels seus “ghats”. Això vol dir fer una “donació” crematística, a canvi de la qual li col•loquen una polsereta, pressumptament ritual, i li lliuren unes quantes flors i altres petits objectes destinats a realitzar ofrenes. Amb aquesta polsera, el famós “passaport”, el sorprès viatger ja pot campar lliurement per tot l’indret sense ser molestat més per altres “guardians” del lloc sagrat.

En realitat, es tracta simplement d’una pràctica “mafiosilla” (en el sentit que és una estafa organitzada i monopolitzada per un grupet) que no deixa de ser acollida amb resignació pel visitant i amb tolerància per les autoritats locals. Com en el fons no suposa cap gran dispendi (és una simple almoina), ningú s’hi oposa amb fermesa i tothom passa per l’embut, cosa que fa que el tema es perpetuï. Un cop has arribat amb penes i treballs fins allà, no deixaràs de gaudir de l’espectacle...

Jo vaig mantenir força temps una orgullosa i lleugera indignació per la qüestió, però només fins que aquí, a Girona, el bisbat va decidir fer pagar la no gens menspreable quantitat de 3.00 € (crec, no n’estic segur) per visitar la Catedral. La polèmica em va fer recordar allò de Púshkar. Preval la tradicional concepció de la Catedral com un espai de tots, lliure i acollidor, o bé el dret a la propietat i la dolorosa obligació pressupostària de les despeses de manteniment? Si és així, per què llavors entren en els pressupostos públics les obres de restauració d’aquests monuments religiosos? És, doncs, un afer públic o privat? És religió o és patrimoni cultural?

En fi, davant de la situació, declaro la meva simpatia pel timo de l’estampeta puskarià.

2006-01-30T23:15:00.000+01:00

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

No us sembla un aventurer com cal?

Tot un món...

2006-01-28T22:20:00.000+01:00

Tenim tot un món que ens espera...

Com va dir algú, "el món és com un llibre; si no viatges, és com si només en veiessis la portada".

L'invitation au voyage

2006-01-19T17:59:00.000+01:00

Mon enfant, ma soeur,
Songe à la douceur
D'aller là-bas vivre ensemble !
Aimer à loisir,
Aimer et mourir
Au pays qui te ressemble !
Les soleils mouillés
De ces ciels brouillés
Pour mon esprit ont les charmes
Si mystérieux
De tes traîtres yeux,
Brillant à travers leurs larmes.

Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.

Des meubles luisants,
Polis par les ans,
Décoreraient notre chambre ;
Les plus rares fleurs
Mêlant leurs odeurs
Aux vagues senteurs de l'ambre,
Les riches plafonds,
Les miroirs profonds,
La splendeur orientale,
Tout y parlerait
À l'âme en secret
Sa douce langue natale.

Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.

Vois sur ces canaux
Dormir ces vaisseaux
Dont l'humeur est vagabonde ;
C'est pour assouvir
Ton moindre désir
Qu'ils viennent du bout du monde.
- Les soleils couchants
Revêtent les champs,
Les canaux, la ville entière,
D'hyacinthe et d'or ;
Le monde s'endort
Dans une chaude lumière.

Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.

Charles Baudelaire

Les fleurs du mal

La selva

2005-12-19T13:24:00.000+01:00

La selva és un lloc estrany. Allà tot és difícil i primordial alhora. Tot hi viu, i la vida de tots és una lluita constant per sobreviure.

Quan hi anem com a visitants, com a viatgers, normalment no hi ha un objectiu concret, una meravella portentosa a veure. Senzillament es tracta d’estar-hi, de viure –encara que sigui momentàniament- les dificultats i la pèrdua de les comoditats a les que estem avesats. Observadors privilegiats, vet-ho ací.

No cal que hi busquem els llocs més impactants, els paisatges més paradisíacs, la magnificiència d’unes meravelles que ens deixin més o menys esmaperduts. Ans el contrari, ens adonem mica a mica que la meravella és en el més petit, en l’adaptació de tots els éssers vius a un medi tan exigent, tant els animals, des de l’insecte més insignificant fins als primats més evolucionats, com els vegetals i minerals, microscòpics o ciclopis, tant li fa, i tots els estadis intermedis entre els tres.

El fet és que viuen en una simbiosi permanent, necessària i holística, en un equilibri extremadament precari que cal no destorbar, ja que qualsevol alteració portaria a una altra cosa diferent, que ja no seria la selva que coneixem, o a la seva desaparició.

Segur que fem alguna cosa per evitar-ho?

2005-11-24T23:06:00.000+01:00

Ithaca

When you set out on your journey to Ithaca,
pray that the road is long,
full of adventure, full of knowledge.
The Lestrygonians and the Cyclops,
the angry Poseidon -- do not fear them:
You will never find such as these on your path,
if your thoughts remain lofty, if a fine
emotion touches your spirit and your body.
The Lestrygonians and the Cyclops,
the fierce Poseidon you will never encounter,
if you do not carry them within your soul,
if your soul does not set them up before you.

Pray that the road is long.
That the summer mornings are many, when,
with such pleasure, with such joy
you will enter ports seen for the first time;
stop at Phoenician markets,
and purchase fine merchandise,
mother-of-pearl and coral, amber and ebony,
and sensual perfumes of all kinds,
as many sensual perfumes as you can;
visit many Egyptian cities,
to learn and learn from scholars.

Always keep Ithaca in your mind.
To arrive there is your ultimate goal.
But do not hurry the voyage at all.
It is better to let it last for many years;
and to anchor at the island when you are old,
rich with all you have gained on the way,
not expecting that Ithaca will offer you riches.

Ithaca has given you the beautiful voyage.
Without her you would have never set out on the road.
She has nothing more to give you.

And if you find her poor, Ithaca has not deceived you.
Wise as you have become, with so much experience,
you must already have understood what Ithacas mean.

Constantine P. Cavafy (1911)

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, marbres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Esports... d'aventura?

2005-08-25T11:56:00.000+02:00

Aquesta és una facècia curiosa que sempre m’ha tingut una mica intrigat. La moda dels esports d’aventura, que ja fa força anys que va començar, i que s'ha mantingut desdenvolupant continuament noves especialitats.

En realitat, crec que solen tenir poc d'esport i encara menys d'aventura. M'explıcaré.

Normalment, els esports d'aventura, si bé que en una versió una mica light, els poden practicar qualsevol tipus de persones que no cal que estiguin en perfectes condicions físiques. Tot el material, la destresa, la resistència necessària... s'adapta al comú dels mortals. Tot sigui per ampliar el mercat! Així, qualsevol persona, jo mateix, pot realitzar sense gaires dificultats molts d'aquests esports sense posar en risc la poca integritat física que els queda.

Pots fer paracaidisme (amb un monitor a l'esquena) amb 70 anys, ràfting sense saber ni nedar, descens de canons, parasailing, paint-ball, trèkking, pònting, kayaking, quads, etc. Fins i tot us juro que he vist "Tarzaning"!! El cas és que en totes aquestes disciplines, tot està absolutament regulat, comprovat i sota control: em voleu explicar quina mena d'aventura és aquesta?

Bé és cert que quan els fas t'envaeix una certa emoció, l'ansietat d'una cosa nova, i sents com l'adrenalina s'allibera i flueix per la sang tensionant els teus muscles. Però tot és aparent. De fet, és com una atracció de fira. Et remou una mica, però tranquil, no pateixis, tot arribarà a lloc sense problemes.

N'heu vist de més estranys? En practiqueu algun? Us en podeu imaginar algun de més absurd, encara?

Adivina qui ve a sopar...

2005-07-28T19:04:00.000+02:00

Era una d’aquelles nits tranquil·les de l’Àfrica profunda. Als aiguamolls de l’Okavango, un sopar fred ens deleitava en els plats de plàstic, mentre vagarejàvem la mirada en les espurnes d’un foc de camp joganer, i a la fosca sentíem la remor dels hipopòtams que xipollejaven, de vegades amb peresa, de vegades violentament, a les aigües estancades. De tant en tant, crits aguts d’aus desconegudes o rogits esfereïdors d’una colla de lleons feien emmudir momentàniament la salvatjura, més que res per poder calcular on eren i poder endevinanr-ne les intencions.

Ningú deia res. La meravella natural d’aquella vida salvatge ens tenia els cors i els sentits absorts, plenament dedicats a copsar, sense comprendre’ls plenament, els sons més imprevistos, en cadències poc harmonioses, però que formaven un tot vital, el de la vida salvatge que desperta un cop el sol deixa de castigar amb les seves radiacions brutals. Uns engeguen tots els sistemes d’alerta per detectar els possibles predadors, i estar preparats per a la fugida; d’altres afinen les estratègies de cacera que la filogènesi ha concedit a la seva espècie.

Va ser en aquest moment que es van presentar a sopar. De cop i volta, sense avisar. Sense cap senyal que ens pugués prevenir d’aquella presència inesperada. Era un grup d’unes 5 o 6 hienes tacades (Crocotta crocuta). Enormes. Mai hauria cregut que una hiena era tan gran...

Van començar a rondar entre nosaltres, passant a roçar i ensumant el menjar que teníem al plat. Estàvem glaçats de ... pànic? No. Recordo la sensació que vaig tenir: no sabia què havia de sentir! Era una situació tan insolentment nova, sense preparació, lluny de tots els paràmetres pels quals t’has previngut... que no saps ni si has de tenir por. La seva presència era estranya, no amenaçadora. Tal com nosaltres érem estranys per a elles. Només volien saber què eren aquelles olors poc habituals, i per això, sense cap temor ni vergonya, estaven inspeccionant el nostre campament. Vam mirar tots a una el nostre guia, a la recerca d’un senyal que ens digués què havíem de fer. Amb una sola mirada, ens va ordenar que estiguéssim quiets, paralitzats. No ens va costar gens obeir.

No tinc ni la més remota idea del temps que va passar, però finalment les hienes van anar desfilant cap a on era el nostre camió, i una taula on hi havia més menjar preparat. En aquell moment, igualment en silenci, tots vam desaparèixer immediatament de les nostres cadires i, com uns esperitats, ens vam tancar cadascú a la seva tenda de campanya, mentre anàvem mirant discretament per les finestretes. Les hienes es trobaven com a casa seva, i es van anar menjant el que els semblava bé, des de l’embotit que havia quedat abandonat fins a unes botes de muntanya que algú va deixar fora la tenda. No es tractava de portar-los la contrària!

Ningú va tornar a sortir a l’exterior fins l’endemà, però no sé si tothom va dormir, aquella nit tranquil·la i serena.

Aaaaaaaagghhhh!!!!!

2005-07-16T13:15:00.000+02:00

Otomania (i 3)

2005-07-03T18:39:00.000+02:00

Que curiosa és la natura! De la seva pròpia degradació en fa obres d'art! Això és ni més ni menys la Capadòcia, una terra que s'esmicola constantment, deixant inquietants paisatges de torres còniques, dits acusadors senyalant cap el cel...

El visitant recorre aquestes valls amb la boca oberta, incrèdul davant un decorat impossible que han fet servir nombroses tribus des de mil·lenis per amagar-se del sol, de les feres i dels enemics. És ben bé que, els invasors d'altres èpoques, devien perdre l'esma solament veient aquells immensos minarets naturals, pensant en quin déu protegia aquella gent oferint-los uns laberints naturals tan esglaiadors.

La incredul·litat també ens arriba a nosaltres, que no ens podem estar de vagarejar entre les xemeneies altives, i tocar-les com per assegurar-nos que són reals, i no un simple miratge que se'n riu de nosaltres.

Otomania (2)

2005-06-29T11:03:00.000+02:00

He vingut a la part asiàtica d'Istamubul. És força més tranquil.la i les vistes mereixen la pena. Aquí ja no sents aquells "where are you from" que et persegueixen als llocs més turístics, d'aquells que volen ser els teus "amics" durant una estona.

Una cosa he trobat molt canviada: els taxis. Abans, quan volies agafar un taxi, primer li havıes de demanar al taxista si et volia portar al lloc que li deies. Si lı veniıa de pas, bé; si no, n'havies de buscar un altre, cosa que no era dıfícil perquè n'hi ha molts. Després, començava una negociació més o menys llarga pel preu, fıns que s'arribava a un acord, acord que no sempre era respectat pel taxista, tot s'ha de dir.

Ara, en canvi, és molt diferent. Pots pujar al taxi que et vingui bé, ningú et diu que no. İ després no t'has de preocupar pel preu: tots porten taxímetre. I funciona!

En fi, coses de la modernitat.

Ah! İ des de l'u de gener d'enguany, ja no hi ha allo tan dıvertit dels milions de lires turques: la van dividir per un milio ı en paus. Ara tot té un preu més 'normal', diguem-ne. Per a qui estigui interssat, el canvi a dia d'avui: 1 € = 1.60 noves lires turques.

*******************************************

Acabo de sortir del Hamam. Després d'una caminada de més de dues hores sota un sol roent, m'he permès la llicència: un bon bany turc.

Què us en puc dir? Qui em coneix sap que m'agraden els massatges i que n'he près a molts països dıferents. Els podria dividir en estimulants i relaxants. Pero això del hamam és un pèl diferent: és directament una tortura! Realment et maseguen el cos fins que en tens prou - bé, ni així, perquè n'hi havia algun que suplicava que el deixessin i no li feıen cas...-

Després de suar com un berro, en un ambient de xafagor que ja voldrien les bèsties de l'Amazones, arriba el teu torturador i et treu la pell morta, t'ensabona, et dona cops a per tot, et masega tots els muscles i et regira les articulacions. Si encara no has marxat corrents, t'acaba de rentar i fer anar la circulació al màxım amb un tractament d'aigües de temperatures cada cop més fredes. En fi, una delícia.

Ara de debò. Val la pena, és una experiència boníssima, surts fet un home nou -o una dona, perquè n'hi ha per tothom, separats, això sí-. Gairebé podríem dır que a la vida s'han de fer quatre coses: plantar l'arbre, escriure el llibre, tenir el fill i... anar al hamam!!

Otomania (1)

2005-06-28T11:46:00.000+02:00

Istambul, Istambul, la vella i enigmàtica... He tornat després de set anys, i ella és la mateıxa. Aquest cop, però, hi vinc sense pressa, a gaudir-ne tranquil.lament. Ja no tinc l'obligacıó de visitar les seves meravelles: Topkapi, Dolmabahçe, Santa Sofia, la mesquita del Sultan Ahmed... Totes hi són, com sempre, i m'acompanyen en les meves passejades, però no m'estan esperant. Respondré als seus cants d'invitacıó en qualsevol moment, si em va bé a mi i a elles.

Ara sóc tan sols un espectador privilegiat, amb tot el temps del món, preparat per assaborir la bellesa de la història, per a la saviesa d'aquest lloc d'encreuaments de cultures i imperıs que ha passat per tot tipus d'experıèncıes. Jo també sóc una mica més vell, i una mica més savi, espero.

Però Istambul segueix aquí, amb el mateıx passat però amb un futur sembla que una mica diferent. Està optant per la via occidental. Clarament. Tot i que encara hi perduren vells trets d'una personalitat especial, fortes reminiscències del passat. Tot sembla que hi sigui des de sempre. De fet, fa tota la impressió que la història hagi anat abocant en aquest bellíssim racó del món tota la seva brutal incongruència, el deliri que s'esdevé de l'ambició humana. És un gran, enorme, pòsit, un magatzem inconnexe ple a vessar de records i, tanmateix, de vida. Unes golfes on dos continents hi desen les seves glòries i les misèrıes.

***************************************

Com un iman, Ayasofya (Santa Sofia) m'atreu cap al seu interior. Crec que cal tenir un bon bagatge cultural per poder apreciar-la bé. No és la més estilitzada, no és la més ricament decorada, ni la més ben conservada, ni la més fàcil d'entendre, però és la més bella de totes, ja que té al seu interior l'elegància de les grans senyores.

2005-05-22T11:30:00.000+02:00

Manara també demana aventura a Hugo Pratt...

Beringei (i 2)

2005-05-22T10:15:00.000+02:00

Era una delícia veure sortir el sol i il·luminar el cim del Muhavura, un volcà de 4127 m. que, juntament amb el Gahinga i el Sabinyo, forma el Mgahinga Gorilla National Park, la part ugandesa de l’àrea de conservació dels volcans Virunga, en les fronteres entre Uganda, Rwanda i Zaïre (actualment Rep. Democràtica del Congo). Va ser creat el 1991, i hi ha un grup familiar de goril·les (el Nyakagezi) habituat a veure turistes durant una hora al dia. A Uganda també s’hi pot veure el Bwindi Impenetrable Forest, però la possibilitat de veure’n és més remota.

Els goril·les de muntanya són una espècie tan amenaçada d’extinció, que qualsevol esdeveniment que es doni en el seu hàbitat pot ser la causa d’una fulminant desaparició. De fet, només en queden uns 680 exemplars, i la meitat es troben a la zona d’Uganda, encara que es desplacen contínuament per tota l’àrea dels volcans. Així que, quan hi vas, no està garantit que els puguis veure.

A primera hora, doncs, vam començar a pujar la muntanya, per un camí, i molts cops sense camí, que el rastrejador que havia pujat abans de sortir el sol anava indicant. Els goril·les es construeixen un niu cada nit per dormir-hi, i aquesta és la forma de poder-los localitzar, i de fer les recerques sobre el seu nombre, costums, estat de salut...

Després d’algunes dificultats causades per l’alçada (sense adonar-nos-en, estàvem ja per sobre dels 3.000 metres), i dels recordatoris dels rangers (a l’àrea protegida no hi pots menjar ni beure ni, per descomptat, fer-hi les teves necessitats), en un moment determinat el guia ens va fer aturar bruscament i, després d’escoltar atentament, ens va fer arraulir contra la vegetació de la selva. De seguida, i sense saber d’on venia, un enorme silver-back (un mascle d’esquena platejada) va passar tranquilament per davant nostre, fregant-nos amb l’espatlla, com per voler demostrar que érem a casa seva... i era cert!.

Un cop passat el primer espant, glaçats on érem, vam recordar les normes de comportament davant els goril·les: no els toquis, no els miris insistentment als ulls, abaixa el cap si un d’ells se t’acosta, no et creuis entre una mare i els seus fills, mai surtis corrents... Seríem capaços de complir-ho si t’amenaça un element de 1.90 amb prop de 200 kgs de pes, capaç de destroçar arbres amb les dents i les mans? Tsc, tsc...

Tot i això, vam seguir endavant, fins que vam arribar a una mica de clariana on vam tornar a trobar el mascle i dues femelles joves. Estaven asseguts davant d’unes branques caigudes, que agafaven amb posat avorrit i les obrien amb les dents, menjant-ne l’interior. Ens vam aposentar a uns 3 o 4 metres d’ells, i vam començar a fer fotos i filmar com posseïts. Realment, érem més curiosos nosaltres que ells...

Els goril·les no es van immutar, i van seguir amb la seva activitat tranquil·lament, tot fent-nos alguna ullada de tant en tant, per assegurar-se que ens portàvem bé. Era evident que aquest grup estava habituat a la presència d’humans ridículs, i no se’ls escapava el riure!

Vam estar esperant que aparegués la resta del grup (uns 10), amb les cries incloses, però va ser en và. La situació es va mantenir durant prop d’una hora, el temps màxim que es permet estar davant dels goril·les. Després, amb tot el dolor del nostre cor, però amb la satisfacció íntima d’haver aconseguit el nostre propòsit, vam iniciar el descens.

*****************************************************

Era una delícia ver salir el sol e iluminar la cumbre del Muhavura, un volcán de 4127 m. que, juntamente con el Gahinga y el Sabinyo, forma el Mgahinga Gorilla National Park, la parte ugandesa del área de conservación de los volcanes Virunga, en las fronteras entre Uganda, Rwanda y Zaire (actualmente Rep. Democrática del Congo). Fue creado en 1991, y hay un grupo familiar de gorilas (el Nyakagezi) habituado a ver turistas durante una hora al día. En Uganda también se puede visitar el Bwindi Impenetrable Forest NP, pero la posibilidad de verlos es más remota.

Los gorilas de montaña son una especie tan amenazada de extinción, que cualquier aconteciomiento que se dé en su hábitat puede ser la causa de una fulminante desaparición. De hecho, sólo quedan unos 680 ejemplares, y la mitad se encuentran en la zona de Uganda, aunque se desplazan contínuamente por todo el área de los volcanes. Así que, cuando vas, no está garantizado que los puedas ver.

A primera hora, pues, empezamos a subir la montaña por un camino, y muchas veces sin camino, que el rastreador que había subido antes de salir el sol iba indicando. Los gorilas construyen un nido cada noche para dormir, y ésta es la forma de poderlos localizar, y de realizar las investigaciones sobre su número, costumbres, estado de salud...

Después de algunas dificultades causadas por la altura (sin darnos cuenta, estábamos ya por encima de los 3.000 metros), y de los recordatorios de los rangers (en el área protegida no puedes comer ni beber ni, por descontado, hacer tus necesidades), en un momento determinado el guía nos hizo parar bruscamente y, después de escuchar atentamente, nos hizo apretar contra la vegetación de la selva. En seguida, y sin saber de dónde venía, un enorme silver-back (un macho de espalda plateada) pasó tranquilamente por delante nuestro, fregándose indolentemente contra nosotros con los hombros, como para querer demostrar que estábamos en su casa. ¡Y era cierto!

Una vez pasado el primer susto, congelados donde estábamos, recordamos las normas de comportamiento que hay que seguir frente a los gorilas: no los toques, no les mires insistentmente a los ojos, baja la cabeza si uno de ellos se te acerca, no te cruces entre una madre y sus hijos, nunca salgas corriendo... ¿Seríamos capaces de cumplirlo si te amenaza un elemento de 1.90 con cerca de 200 kgs de peso, capaz de destrozar árboles con los dientes y las manos? Tsc, tsc...

Aún así, seguimos adelante, hasta que llegamos a una especie de claro donde encontramos nuevamente al macho y a dos hembras jóvenes. Estaban sentados frente a unas ramas caídas, que agarraban con gesto aburrido y las abrían con los dientes, comiendo de su interior. Nos aposentamos a unos 3 o 4 metros de ellos, y empezamos a tomar fotos y a filmar como posesos. Realmente, éramos más curiosos nosotros que ellos...

Los gorilas no se inmutaron, y siguieron con su actividad tranquilamente, mirándonos de reojo de vez en cuando, para asegurarse que nos portábamos bien. Era evidente que este grupo estaba habituado a la presencia de humanos ridículos, ¡porque ni tan sólo se les escapaba la risa!

Estuvimos esperando que apareciera el resto del grupo (unos 10), con las crías incluídas, pero fue en vano. La situación se mantuvo durante una hora, el tiempo máximo que se permite estar ante los gorilas. Después, con todo el dolor de nuestro corazón, pero con la satisfacción íntima de haber conseguido nuestro propósito, iniciamos el descenso.

Beringei (1)

2005-05-18T17:32:00.000+02:00

Una de les majors experiències que un pot tenir en viatjar pel món és la de visitar els goril·les de muntanya (Gorilla Gorilla Beringei). No puc deixar de recrear aquí la nostra experiència d'aquell mes de setembre de 1996...

Quan vam arribar a Kampala només duiem amb nosaltres la il·lusió de veure els goril·les. I us puc assegurar que la primera aventura va ser localitzar la UWA (Uganda Wildlife Authority), organisme que gestiona els parcs nacionals i que concedeix els permisos per visitar els goril·les.

Feia pocs anys que a Uganda havia acabat la dictadura d’Idi Amin, un dels pitjors tirans que ha conegut el S.XX, i que, després d’una guerra civil absolutament inhumana, va deixar el país en la misèria i la destrucció més absolutes. Així que, si la ciutat era governada pel caos i la manca d’infrastructures, localitzar un organisme governamental instal·lat en un xalet dels afores, en un barri ex-residencial, va ser tota una proesa. Però, un cop allà, i després d’una gran insistència, i de pagar unes taxes desorbitades, ens van concedir el permís per pujar a veure els goril·les. Hauríem d’anar al Mgahinga Gorilla National Park, però amb una condició: ens havíem de presentar a les oficines de l’UWA a Kisoro abans de les 18.00 h. de demà passat. 48 hores per fer més de 500 kilòmetres! A Uganda! En transport públic!

Dit i fet, l'endemà a primera hora vam anar a l’estació de matatus i vam agafar el primer que sortia cap a Masaka. Allà, un altre cap a M’Barara, i allà un que ens portés a Kabale. De bojos! Vam arribar de nit a Kabale, i gràcies a una bona dona, vam trobar allotjament en una Guest House, ja que a aquella hora, a les fosques, era pràcticament un suïcidi intentar arribar al White Horse, l’únic hotel decent de la zona.

Semblava fàcil, doncs, arribar a temps l’endemà a Kisoro, ja que el trajecte era curt. Però... Us explicaré cóm funcionen els matatus d’Uganda. Quan vols anar a algun destí, t’has de presentar a l’estació i dir el nom del lloc. De seguida, una gernació de desconeguts t’agafen a tu i el teu equipatge i et porten, tant sí com no, cap a un matatu que t’espera amb les portes obertes. Però la situació no és molt esperançadora, que diguem: el matatu no sortirà fins que no estigui ple!! Per tant, no saps quan començaràs el camí, ni a quina hora arribaràs.

Aquell dia, el matatu a Kisoro va trigar 4 hores a sortir.

Un cop començada la ruta, podíem gaudir feliçment del paisatge: no en va en diuen la “Suïssa d’Àfrica”! Tot anava perfectament fins que... oh, Àfrica! El matatu es va espatllar. I quan nosaltres esperàvem que s’arreglés la pana, vam veure sorpresos que el conductor s’asseia tranquilament al voral d’aquella pista (dir-ne carretera seria una gosadia) i que la resta del passatge agafava els seus trastos i... cap avall, que fa baixada. A seguir el camí a peu, amb aquell sentit de la fatalitat que impregna tota la vida africana.

L’astorament dels primers moments va anar seguit d’un neguit creixent. Quant queda? Quant temps haurem de caminar amb la motxilla a l’esquena? Arribarem a temps a Kisoro?

Però tampoc vam tenir en compte una altra de les grans curiositats de les carreteres africanes. I és que, així que passa un cotxe (molt poc sovint, d’altra banda), indefectiblement s’atura i et fa pujar. Per tant, a la poca estona va passar un pick-up, que semblava carregat fins al capdamunt, però on se les van arreglar per fer-nos un espai i pujar-hi.

El passatge era d'allò més variat. Compartien bots amb nosaltres dones que venien o anaven a mercat amb tot tipus de productes de l'hort, vells que anaven a visitar vés a saber quin familiar, treballadors d'alguna explotació agrícola o forestal... i dos nois-soldats, que no devien passar dels 14 o 15 anys d'edat. Al cap d'una estona, aquests van gosar demanar-nos algun diner, però per la mateixa recomanació d'altres passatgers, no els en vam donar. Finalment ells, emmurriats, van arribar a un campament de refugiats de la guerra de la veïna Rwanda, on devien fer tasques de vigilància (!).

Nosaltres vàrem arribar al cap de poc a Kisoro, i tot corrent vam localitzar el local de l'UWA en un destartalat edifici, i hi vàrem entrar amb els permisos a la mà... a les 17.50'!!! Just a temps! Allà hi havia una parella d'israelians que estaven esperant frisant que arribessin les 18.00 hores, perquè els havien dit que si no arribàvem a temps, els donarien els permisos a ells. I només hi podien pujar 6 persones cada dia. A saber quan haurien d'esperar per tenir una altra oportunitat de comprar un permís.

No us preocupeu, que no sabem ben bé com, quan vam arribar a l'entrada del parc de Mgahinga en un cotxe que, ell també, havia patit la guerra, al cap de poca estona van arribar els israelians amb un altre permís a la mà, i allà mateix hi havia 8 alemanys que esperaven a l'endemà per pujar amb nosaltres. En total 12 persones quan en teoria no podíem ser més de 6. Altra cop l'Àfrica, companys! Aquella nit va ser força especial, sopant i cantant cançons kumbes en alemany tot bevent una cervesa calenta, observats per una colla de rangers que tenien permís per matar a qui es colés al parc, per després anar a dormir en una banda, una mena de cabana regentada pels locals on hi havia un parell de llits i.. res més! Ni aigua, ni llum, ni res. En fi, la il·lusió del moment feia d'aquell lloc el més meravellós del món: demà pujaríem a veure els goril·les de muntanya!

I ara que hi penso, de goril·les no n'hem parlat, oi? A la propera. Ara us deixo descansar. Continuarà... (à suivre)

************************************************
Traducció a l'espanyol, ja veus...

Una de las mayores experiencias que uno puede tener al viajar por el mundo es la de visitar los gorilas de montaña (Gorilla Gorilla Beringei). No puedo dejar de recrear aquí nuestra experiencia aquel mes de septiembre de 1996...

Cuando llegamos a Kampala sólo llevábamos con nosotros la ilusión de ver a los gorilas. Y os puedo asegurar que la primera aventura fue la de localizar la UWA (Uganda Wildlife Authority), organismo que gestiona los parques naturales y por tanto concede los permisos para visitar els gorilas.

Hacía pocos años que en Uganda había acabado la dictadura de Idi Amin, uno de los peores tiranos que conoció el S.XX, y que, después de una guerra civil absolutamente inhumana, dejó el país en la miseria y la destrucció más absolutas. Así que, si la ciudad estaba gobernada por el caos y la falta de infraestructuras, localizar un organismo gubernamental instalado en un chalet de las afueras, en un barrio ex-residencial, fue toda una proeza. Pero, una vez allí, y después de una gran insistencia, y de pagar unas tasas desorbitadas, nos concedieron el permiso para subir a ver a los gorilas. Teníamos que ir al Mgahinga Gorilla National Park, pero con una condición: nos teníamos que presentar en las oficinas de la UWA en Kisoro antes de las 18.00 h. de pasado mañana. 48 horas para recorrer más de 500 kilómetros! En Uganda! En transporte público!

Dicho y hecho, a primera hora de la mañana fuimos a la estación de matatus y cogimos el primero que salía hacia Masaka. Allí, otro hacia M’Barara, y ahí otro que nos llevaría a Kabale. ¡De locos! Llegamos por la noche a Kabale, y gracias a una buena mujer, encontramos alojamiento en una Guest House, ya que a aquella hora, a oscuras, era prácticamente un suicidio intentar llegar al White Horse, el único hotel decente de la zona.

Parecía fácil, pues, llegar a tiempo al día siguiente a Kisoro, ya que el trayecto era corto. Pero... Os explicaré cómo funcionan los matatus de Uganda. Cuando quieres ir a algún destino, tienes que presentarte en la estación y decir el nombre del lugar. En seguida, una gernación de desconocidos te agarran a tí y tu equipaje y te llevan, qunque te resistas, hacia un matatu que te espera con las puertas abiertas. Pero la situación no es muy esperanzadora, que digamos: ¡¡el matatu no saldrá hasta que no esté lleno!! Por tanto, no sabes cuando empezarás el camino, ni a qué hora llegarás.

Aquel día, el matatu a Kisoro tardó 4 horas en salir.

Una vez comenzada la ruta, podíamos disfrutar felizmente del paisaje: no en vano la llaman la “Suiza de África”. Todo iba perfectamente hasta que... ¡oh, África! El matatu se estropeó. Y cuando nosotros esperábamos que se arreglase la avería, vimos sorprendidos que el conductor se sentaba tranquilamente en el margen de aquella pista (llamarla carretera sería una osadía) y que el resto del pasaje cogía sus bártulos y... ¡a caminar!, con ese sentido de la fatalidad que impregna toda la vida africana.

El desconcierto de los primeros momentos fue seguido de una angustia creciente. ¿Cuánto queda? ¿Cuánto tendremos que caminar con la mochila a la espalda? ¿Llegaremos a tiempo a Kisoro?

Pero tampoco tuvimos en cuenta otra de las grandes curiosidades de las carreteras africanas. Y es que, así que pasa un coche (no muy a menudo, por otra parte), indefectiblemente se para y te hace subir. Por lo tanto, al poco rato pasó un pick-up, que parecía cargado hasta los topes, pero donde se las arreglaron para hacernos un hueco y subir.

El pasaje era de lo más variopinto. Compartían baches con nosotros mujeres que venían o iban al mercado con todo tipo de productos de la huerta, ancianos que iban a visitar véte a saber qué familiar, trebajadores de alguna explotación agrícola o forestal... y dos chico-soldado, que no debían pasar de los 14 o 15 años de edad, armados hasta los dientes. Al cabo de un rato, éstos se atrevieron finalmente a pedirnos algún dinero, pero por la misma recomendación de otros pasajeros, no se lo dimos. Finalmente ellos, con cierto descontento, llegaron a un campamento de refugiados de la guerra de la vecina Rwanda, en el que debían llevar a cabo tareas de vigilancia (!).

Nosotros llegamos al cabo de poco a Kisoro, y a toda prisa localizamos el local de la UWA en un destartalado edificio, y entramos con los permisos en la mano... ¡¡¡a las 17.50'!!! ¡Justo a tiempo! Allí estaban también una pareja de israelíes que estaban esperando con ánsia las 18.00 horas, porque les habían dicho que si nosotros no llegábamos a tiempo, los permisos serían para ellos. Y sólo pueden subir 6 personas cada día. ¡A saber cuánto tiempo tendrían que esperar para tener otra oportunidad!

No os preocupeis, porque no sabemos todavía como fue, pero cuando llegamos a la entrada del parque de Mgahinga en un coche que, él también, había sufrido la guerra, al cabo de poco rato llegaron los israelíes con otro permiso en la mano, y ahí mismo había 8 alemanes que esperaban para subir con nosotros al día siguiente. En total 12 personas cuando en teoría no podíamos ser más de 6. ¡Otra vez África, querido público! Aquella noche fue bastante especial, cenando y cantando canciones kumbas en alemán y bebiendo cerveza caliente, observados per grupo de rangers con permiso para matar a quien se colase en el parque, para después ir a dormir a una banda, una especie de cabaña regentada por los locales en la que había un par de camas y.. ¡nada más! Ni agua, ni luz, ni nada. En fin, la ilusión del momento hacía de aquél el lugar más maravilloso del mundo: ¡mañana subiríamos a ver a los gorilas de montaña!

Y ahora que caigo, de gorilas no hemos hablado, ¿verdad? A la próxima. Ahora os dejo descansar. Continuará... (à suivre...).

Energies?

2005-05-06T16:35:00.000+02:00

Hi ha un dubte amb el qual sovint m'enfronto per aquests móns. I és que, per a un ateu com jo, el fet que algunes coses no tinguin explicació lògica, o s'escapin clarament a l'abast dels nostres sentits o la nostra consciència, et crea un cert desassossec.

Em refereixo al fet, experimentat en ocasions, però alhora indiscutible, que hi ha certs llocs del món que un nota que són especials. Sí, t'hi sents a gust, només sents el desig de relaxar-te i deixar-te portar per la màgia del lloc. I, normalment, aquest llocs són tinguts com a sagrats, en la seva acepció més àmplia, pels habitants de la zona. Casualitat?

Recordo ara mateix llocs com Machu Picchu, Schwedagon, el Taj Mahal, el Bayon d'Angkor o Montserrat. En aquest mateix sentit, Dalí deia que l'estació de tren de Perpinyà era el centre del món, perquè hi passaven una sèrie de forces telúriques...

Però encara voldria viure l'experiència d'aclucar els ulls a llocs com Stonenghe a Anglaterra, Uluru (Ayer's Rock) a Austràlia o l'Oldoinyo le Engai a Tanzània, els quals espero no trigar a visitar. I de ben segur que n'hi ha molts més, disseminats en els paratges més diversos...

La pregunta és: sents que són llocs especials per tot el que els envolta, per la seva història, la devoció de la gent? O bé ho són per algun tipus d'energia desconeguda per la ciència que hi circula, fent-los centres neuràlgics del planeta? Evidentment, no hi crec en el Feng Shui, però la sensació que t'envolta i que et corre per dins sí que ho és, de real.

L'heu tinguda, algun cop, aquesta sensació interior? On? Què en penseu?

No tinc respostes, només moltes preguntes. Potser es tracta de velles... energies?

*****************************************
Ves per on, provarem de fer-ho en italià...

Spesso ho un dubbio che mi assalta per questo largo mondo. La questione è che, per un ateo come io, il fato che certe cose non abbiano spiegazione logica, o scappino chiaramente alla portata di noi sensi o della nostra coscienza, produce una certa inquietudine.

Mi rifero al fatto, experimentato in ocasione, ma al tempo indiscutibile, che certi luogi al mondo uno nota che sono speciali. Sì, ti senti a proprio agio, solo senti il desiderio di relassarti e lasciarti trascinare da la magia dil luogo. E, normalmente, questi luogi sono considerati sacri, a la sua accezione più ampia, per gli abitanti della zona. Casualità?

Ricordo adesso luoci come Machu Picchu, Schwedagon, il Taj Mahal, il Bayon di Angkor o la montagna di Montserrat. In questo senso, Dalí diceva che la stazione di treno di Perpinyà era il centro dil mondo, perche per là passano una serie de forze teluriche...
Ma ancora vorrei vivere l’esperienza di chiudere i occhi in luochi come Stonenghe a l’nghilterra, Uluru (Ayer's Rock) in Australia o l'Oldoinyo le Engai in Tanzània, che aspetto visitare presto. E sono sicuro che ancora esisteno molti più, spanditi ai luochi più diversi...

La questione è: senti che sono luochi speziali per tutto quello che gli aggira, per la sua storia, la devocione della gente? O forsé per qualque tipi di energia ignota per la scienza che si muove là, configurando centri neuralgichi del pianeta? Evidentmente, no credo in il Feng Shui, mà la sensazione che ti accerchia e ti percorre per dentro sì l’è, reale.

Hai avuto, qualque volte, questa sensazione interna? Dove? Cosa i pensai?

Non ho risposte, soltanto molte domande. Forse sono vechie... energie?

Kyayktiyo

2005-05-02T07:58:00.000+02:00

Hi ha un lloc a Myanmar, Birmània, on una gran roca rodona està suspesa sobre un penyassagat en un equilibri precari... per un pèl de Buda! Com és habitual allà, els devots (com el de la foto) hi solen enganxar pà d'or, així que la roca és actualment daurada.

Bé, deixant de banda la curiositat, voldria fer una petita reflexió sobre el tema de les relíquies. Les de Buda es troben escampades per tot Àsia, de manera que hi ha qui diu que juntant-les totes es podrien formar diversos cossos de Buda. Però aquí a casa nostra també n'hi trobem de totes les mides, formes i colors: sangs coagulades, òssos mínims, etc. sense parlar dels vots tètrics que pengen de les sagristies de qualsevol ermita. No cal dir que ho trobo un pèl "gore", tot plegat.

No obstant, tot això produeix un reguitzell d'històries plenes d'heroïsme, de lleialtat, d'amor, de temor, de desig, d'esperança, de... santedat, fins i tot. En resum, d'humanitat. Per tant, m'interessen més les històries que hi ha al voltant d'aquestes relíquies, que les relíquies en si.

Així que ja em veieu enganxant la meva petita contribució, engreixant la llegenda de la Roca Daurada... i la capa d'or que porta!

Golden Rock

Un pont de lianes

2005-04-21T19:50:00.000+02:00

Vaig conèixer en una selva del Gabon un home, vell, que construïa un pont de lianes. Vàrem estar parlant. Es queixava que era un dels pocs que quedava que conegués la tècnica, i que quan ell morís, ningú ho podria fer.

El pont de lianes em va semblar tota una metàfora de les relacions humanes i dels cicles vitals. En un país on pràcticament no existeixen els camins perquè tot és selva primigènia, un pont que travessa el riu és un bé d’un valor incalculable. El riu és font de vida, és mitjà de comunicació, és riquesa i renovació constant, però també és un mur insuperable per aquells que no disposen de mitjans propis per navegar-hi o en aquells llocs on es torna arrauxat i violent. El pont el supera i permet que dos territoris separats es coneguin, s’intercanviïn coses i paraules, es toquin.

El vell seguia amb la seva feina, teixint les lianes per l’interior del pont antic, creant-ne un de nou al seu interior. En pocs mesos el tindria acabat, i la xarxa de lianes fresques i joves seria forta i segura, afermada als enormes arbres de la riba. Llavors arribarà un moment màgic: es tallaran els anclatges del pont vell i aquest caurà al riu enmig d’un gran estrèpit, just a temps, quan ja estigui tot podrit i sigui dèbil. Al seu lloc hi lluirà el nou pont, tot orgullós de la seva frescor i bellesa, amb tot el temps per endavant. Però no sabrà que el seu cicle també s’acabarà un dia, que tot just té uns mesos de vida abans de marcir-se i deixar de ser útil.

I al seu interior, el vell torna a teixir un nou pont, una nova vida.

Parlem de Sir Richard F. Burton?

2005-04-19T16:18:00.000+02:00

Si totes les activitats humanes tenen els seus genis i els seus mites, l’aventura no podria ser menys. I dintre d’aquests, en un lloc especial, hi hauríem de situar sens dubte Sir Richard Francis Burton, explorador, lingüista, etnòleg, poeta i soldat.

Va néixer el 1821, i durant la seva infantesa i adolescència, que van transcórrer principalment a França i Itàlia però amb una educació anglesa, es va caracteritzar per un tenir un caràcter indomable i salvatge, que li van suposar enormes i continuats problemes. Als 21 anys va entrar a l’exercit de la Companyia de les Índies Orientals (British East India Company), de la qual en va ser oficial, i que va ser clau en el seu aprenentatge de llengües. Els seus biògrafs afirmen que dominava 25 llengües(àrab, hindi, urdu, espanyol, italià...), i més de 40 dialectes.

Després de 8 anys destinat a l’Índia, va protagonitzar una de les aventures més agosarades de l’època: disfressat de pel·legrí musulmà, va viatjar d’El Caire a La Meca i Medina, fet absolutament prohibit als infidels i castigat amb pena de mort. El mateix va fer posteriorment a la ciutat somalí de Harar, on va ser el primer blanc que hi entrava, abans de retornar triomfant a Anglaterra i escriure’n el relat del seu periple. El món musulmà, un cop va publicar les seves aventures, enlloc de sentir-se ofès va admirar la capacitat de Burton per una proesa com aquesta i el respecte que va mostrar vers la seva cultura.

Al 1854 va tornar a terres somalís amb John H. Speke, però van ser atacats per tribus hostils, i una llança li va travessar la mandíbula. Després de recuperar-se de les greus ferides, va anar voluntari a la guerra de Crimea, on va ensinistrar les tropes turques.

La segona expedició a l’Àfrica amb Speke a la recerca de les fonts del Nil (1957-58), que la llegenda situava a les Muntanyes de la Lluna, va acabar amb un agre enfrontament entre ambdós, en una disputa sobre la certesa de l’origen del riu que Speke situava al llac Victòria. Burton va descobrir en aquella expedició el llac Tanganyka. L’enfrontament dialèctic que es va produir entre ambdós quan van retornar a Anglaterra va acabar amb la mort “accidental” d’Speke durant una cacera. Alguns suposen que en realitat va ser un suïcidi.

Després d’un viatge etnològic a Utah per descriure la terra dels mormons, va entrar al British Foreign Office, i durant els seus últims anys va ésser destinat, entre d’altres llocs, a consulats de l’Àfrica Occidental, Brasil, Síria i finalment a Trieste, on va morir.

Durant la seva vida va escriure molts llibres sobre els seus viatges i les seves aportacions antropològiques sobre les més diverses ètnies del món són senzillament brillants, però també és molt coneguda la seva tasca com a traductor de Les mil i una nits, el Kama-Sutra de Vatsayana, l’Ananga Ranga, el Jardí Perfumat del Cheikh Nefzaoui, etc.

Així, la figura de Burton excedeix de la del simple expedicionari com Speke, i li aporta la vessant d’intel·lectualitat brillant, que li permetia inserir-se en gran mesura en totes les cultures que volia conèixer, de l’Índia al Congo, de Somàlia als Dardanels, d’Aràbia a Utah, d’El Caire a Trieste, d’Iran o Afganistan fins a Hertfordshire. Des d’aquí, un petit homenatge al més gran dels aventurers.

Reflexions sobre l'aventura

2005-04-18T22:38:00.000+02:00

Per què l'aventura? Un professor que vaig tenir deia que als tres instints que tots els autors diuen que tenim (menjar_beure, reproducció i lluita-fugida) ell hi afegiria un quart: l'exploració. Certament, sembla que els humans tinguem un "instint" que ens porta a la recerca de coses noves, a descobrir allò que no coneixem, a provar sensacions a les que no hem tingut accés...

Tot i que això es pot aplicar a molts aspectes de la vida, o millor encara, això conforma la vida mateixa, trobem que la nostra espècie, juntament amb les altres, té una tendència natural a l'aprenentatge. Dos components són essencials: el reconeixement de les nostres limitacions i la voluntat de créixer (segurament des d'una base neurològica i tot). D'aquesta manera, som capaços d'abandonar, ni que sigui momentàniament, la nostra seguretat, el nostre niuet, per endinsar-nos al cor del desconegut. Això ens proporciona els nutrients d'aquest creixement personal.

Tots tenim aquesta tendència, en major o menor grau, i la canalitzem de la manera que podem (o ens deixen). Per això, l'aventura, en el seu concepte més ampli, forma part de la nostra existència com a éssers humans. I aquí és on volia arribar: l'aventura avui dia ens permet arribar a llocs molt llunyans, geogràficament i cultural, fer-nos sentir petits "descobridors", no per a la resta de la humanitat sinó per a nosaltres mateixos. Ens permet abraçar el repte d'endinsar-nos al desconegut i viure durant un temps limitat en un altre món, que no és el nostre. Som els forasters que tenim costums i dèries molt diferents dels nadius del lloc que visitem.

No costa tant, és només la voluntat de fer-ho, perdre la por a les renúncies de comoditat i seguretat. El resultat val la pena. I crea addicció, us ho asseguro.

2005-04-15T23:01:00.000+02:00

Al peu de l'Everest

Unes quantes disculpes...

2005-04-15T14:25:00.000+02:00

No feu cas de la data que apareix a cada foto, ja que és la data en que l'he pujada. En realitat, els viatges són des de 1992...

2005-04-15T14:20:00.000+02:00

Buffal, the big five, Uganda

2005-04-15T14:19:00.000+02:00

Rwenzori, Les Muntanyes de la Lluna, Uganda

2005-04-15T14:18:00.000+02:00

Filosofant, ximpanzè, Uganda

2005-04-15T14:16:00.000+02:00

El barber de Kisoro, Uganda

2005-04-15T14:15:00.000+02:00

Kabale, a la Suïssa africana, Uganda

2005-04-15T14:13:00.001+02:00

Kampala, Uganda

2005-04-15T14:13:00.000+02:00

Estació de Matatus a Kampala, Uganda

2005-04-05T15:32:00.000+02:00

Descansant a la selva, Gabon

2005-04-05T15:31:00.001+02:00

Pesca a Booué, Gabon

Som-hi

2005-03-12T11:16:00.000+01:00

Aquest és el primer missatge escrit al Blog. Tot just començo. Però m'agradaria fer-lo conèixer a la gent que estimo. Sigueu benvinguts, i deixeu algun missatge quan entreu...