Reflexions sobre l'aventura

Per què l'aventura? Un professor que vaig tenir deia que als tres instints que tots els autors diuen que tenim (menjar_beure, reproducció i lluita-fugida) ell hi afegiria un quart: l'exploració. Certament, sembla que els humans tinguem un "instint" que ens porta a la recerca de coses noves, a descobrir allò que no coneixem, a provar sensacions a les que no hem tingut accés...

Tot i que això es pot aplicar a molts aspectes de la vida, o millor encara, això conforma la vida mateixa, trobem que la nostra espècie, juntament amb les altres, té una tendència natural a l'aprenentatge. Dos components són essencials: el reconeixement de les nostres limitacions i la voluntat de créixer (segurament des d'una base neurològica i tot). D'aquesta manera, som capaços d'abandonar, ni que sigui momentàniament, la nostra seguretat, el nostre niuet, per endinsar-nos al cor del desconegut. Això ens proporciona els nutrients d'aquest creixement personal.

Tots tenim aquesta tendència, en major o menor grau, i la canalitzem de la manera que podem (o ens deixen). Per això, l'aventura, en el seu concepte més ampli, forma part de la nostra existència com a éssers humans. I aquí és on volia arribar: l'aventura avui dia ens permet arribar a llocs molt llunyans, geogràficament i cultural, fer-nos sentir petits "descobridors", no per a la resta de la humanitat sinó per a nosaltres mateixos. Ens permet abraçar el repte d'endinsar-nos al desconegut i viure durant un temps limitat en un altre món, que no és el nostre. Som els forasters que tenim costums i dèries molt diferents dels nadius del lloc que visitem.

No costa tant, és només la voluntat de fer-ho, perdre la por a les renúncies de comoditat i seguretat. El resultat val la pena. I crea addicció, us ho asseguro.