Karaoke!!

2 de setembre de 1994: acababem d'arribar a Saigon. Era dia festiu i aquella nit aniríem al Teatre Municipal; semblava que feien un espectacle. Aquell va ser la primera gran sorpresa que ens va proporcionar el país. Creiem que l'espectacle seria un de música i dances tradicionals del país, però no: Vietnam s'inclinava més per una nova versió de la cultura: el karaoke! Però no com a entreteniment de nits de gresca, sinó fins i tot com a gran espectacle nacional. Allò semblava certament una gala televisiva setantera (essent benevolents) i "artistes" locals, vestits a l'última moda dels anys 70, sortien a interpretar clàssics més o menys encertats de la cançó melòdica. Alguns fins i tot volien imitar l'estil dels cantautors de protesta, vestits amb texans i melenes, i una guitarra com acompanyament... Però el que més lluïa eren els vestits brillants i les evolucions vocals un pèl arriscades de les bellíssimes cantants que s'anaven succeïnt.

Sempre m'ha sorprès l'afició dels orientals per la música. I encara més la dèria que tenen ja fa temps pel karaoke. Realment, a tot l'extrem asiàtic, el karaoke és l'esport nacional: Japó, Xina, Corea, i tot el Sudest asiàtic. La gent té aparells de karaoke a casa, assagen continuament, tant de dia com de nit, i les viles i ciutats són plenes de locals on anar a provar la nostra capacitat per a entonar bé aquella cançó que sempre ens ha emocionat.

En poblets petits, perduts en les muntanyes, quan la comunitat sencera es reuneix al vespre per explicar històries i xafarderies, i prendre decisions, si hi ha algun estranger de visita es mostren tremendament encuriosits per la seva forma de vida. I una de les coses que indefectiblement et demanaran si t'hi trobes, es que... CANTIS!

Ara us estalviaré les dificultats en què ens hem hagut de trobar per aquest tema algun cop. Però la veritat és que els encanta sentir cançons. Tant que, abans de fer un viatge així, ara sempre em preparo un repertori de 15 0 20 cançons per anar preparat.

No obstant, sempre recordaré un cop que envoltats de vietnamites de metre-i-mig, em vaig veure dalt d'un escenari cantant a duo amb un senyor basc de 150 kilos allò de...

Where it began
I can't begin to knowin'
But then I know it's growing strong

Was in the spring
And spring became the summer
Who'd have believed you'd come along

Hands, touchin' hands
Reachin' out
Touchin' meeeeeeeeeeeee
Touchin' youuuuuuuuuuuuuuuuuuuu

Sweet Caroline
Good times never seemed so good
I've been inclined
To believe they never would

But now I
Look at the night
And it don't seem so lonely
We fill it up with only two
And when I hurt
Hurtin' runs off my shoulders
How can I hurt when I'm with you

Warm, touchin' warm
Reachin' out
Touchin' me
Touchin' you

Sweet Caroline
Good times never seemed so good
I've been inclined
To believe they never would
Oh, no, no

Sweet Caroline
Good times never seemed so good
I've been inclined
To believe they never would
Sweet Caroline

Aiiiiii... si Neil Diamond ens hagués sentit!