Un pont de lianes

Vaig conèixer en una selva del Gabon un home, vell, que construïa un pont de lianes. Vàrem estar parlant. Es queixava que era un dels pocs que quedava que conegués la tècnica, i que quan ell morís, ningú ho podria fer.

El pont de lianes em va semblar tota una metàfora de les relacions humanes i dels cicles vitals. En un país on pràcticament no existeixen els camins perquè tot és selva primigènia, un pont que travessa el riu és un bé d’un valor incalculable. El riu és font de vida, és mitjà de comunicació, és riquesa i renovació constant, però també és un mur insuperable per aquells que no disposen de mitjans propis per navegar-hi o en aquells llocs on es torna arrauxat i violent. El pont el supera i permet que dos territoris separats es coneguin, s’intercanviïn coses i paraules, es toquin.

El vell seguia amb la seva feina, teixint les lianes per l’interior del pont antic, creant-ne un de nou al seu interior. En pocs mesos el tindria acabat, i la xarxa de lianes fresques i joves seria forta i segura, afermada als enormes arbres de la riba. Llavors arribarà un moment màgic: es tallaran els anclatges del pont vell i aquest caurà al riu enmig d’un gran estrèpit, just a temps, quan ja estigui tot podrit i sigui dèbil. Al seu lloc hi lluirà el nou pont, tot orgullós de la seva frescor i bellesa, amb tot el temps per endavant. Però no sabrà que el seu cicle també s’acabarà un dia, que tot just té uns mesos de vida abans de marcir-se i deixar de ser útil.

I al seu interior, el vell torna a teixir un nou pont, una nova vida.