Història d'una foto
La foto que posto aquí té una petita història curiosa.
Com a foto, no és res de l'altre món. De fet, en tinc força més del mateix moment, un dia realment deliciós, que potser són tècnicament millors. No està ben enquadrada, ja que hi surten massa temes alhora, no destaca cap element, no aporta ni profunditat ni una visió real del que s'esdevenia. Però bé, tampoc està molt malament...
La vam fer fa 10 anys a Myanmar (l'antiga Birmània), en unes festes dedicades a Buda al llac Inle. Tothom que ha anat a Myanmar ha visitat aquest deliciós llac de muntanya, on s'apleguen nombroses ètnies amb costums ben propis i diversos.
El festival al qual vam tenir la sort
d'assistir es fa en honor dels budes que tenen en alguns dels santuaris, pagodes i monestirs del llac. Un cop l'any, treuen les figures en processó i les passegen en les impressionants barques de les diverses comfraries. Cadascuna d'aquestes té els seus propis vestits per a la festa, i remen d'aquella forma tan especial que només els birmanesos del nord són capaços de fer: amb els peus! Però aquest cop, els 30 o 40 membres de la comfraria remen alhora, en un exercici d'equilibri impossible en una barca que té la línia de flotació pràcticament al mateix nivell que la coberta. No us puc dir com patíem els forasters, ja que a cada moment ens semblava que tot plegat acabaria a l'aigua.
Tota la gent de la contrada baixa a veure aquesta mena de regates: camperols, muntanyencs, fabricants de tabac, monjos de tots els monestirs... La cridòria i l'animació són impressionants. Cada dia porten les figures de buda (una a cada barca) fins a una de les 23 pagodes i monestirs del llac, on passen la nit. Així, el festival dura... 23 dies!! Quan les barques arriben, tothom baixa i fan un dinar col·lectiu, amb fira inclosa, música i balls. Fantàstic.
Les figures de Buda són absolutament deformes: la quantitat de paper d'or que li han posat al cim durant segles, fa que actualment siguin pràcticament uns manyocs irreconeixibles. Un dels budes (el més gran) no surt mai del temple principal, la Phaung Daw Oo Pagoda. Diu la llegenda que un cop la seva barca va bolcar i va caure a l'aigua. Els decidits birmanesos es van llançar a l'aigua i la van buscar durant dies. Res a fer: aquelles aigües són extremadament tèrboles per la gran quantitat de plantes i llots. Decebuts i avergonyits, finalment van tornar a la Pagoda i, vet-ho aquí, la figura era al seu lloc de sempre!! Aleshores van entendre que aquella figura sagrada no volia sortir de la Pagoda, i per això mai més no l'han treta.
Bé, i quina és la història de la foto? Doncs ni més ni menys que un diari de Girona (no en diré el nom) me la va manllevar. Sí, sí, de debó. Jo l'havia penjada en una pàgina web que tenia aleshores, i els espavilats redactors del diari en qüestió la van baixar i la van fer servir per il·lustrar una petita nota de premsa sobre una exposició dedicada a... Tailàndia!!!! No sé si per ignorància o per una manca absoluta de vergonya, la van publicar al seu diari sense dir-ne res de l'origen o la propietat. A més, amb un pèl d'observació, veurem el color safrà de les túniques, els laungh-ji i els tocats al cap dels homes, les estupes punxegudes... tot típic dels pobles birmanesos, mai tailandesos!
Vaig optar llavors per simplement fer una queixa amb una carta al director que, sorprenentment, em van publicar, suposo que per no arriscar-se a que emprengués accions més contundents. En fi, vaig donar-me per satisfet, però em va quedar aquell regust amargant de pensar que els periodistes ens enganyen quan volen, emparant-se en la bona fe, la confiança o la manca d'informació dels soferts lectors. Si això van fer amb una simple foto que no té res a veure amb Tailàndia, fent passar bou per bèstia grossa, què no faran amb temes complexos dels quals n'han de ser cronistes? Com jo ho he patit a les pròpies carns en altres casos, us deixo la reflexió a vosaltres. Que cadascú en tregui les seves conclusions.
Com a foto, no és res de l'altre món. De fet, en tinc força més del mateix moment, un dia realment deliciós, que potser són tècnicament millors. No està ben enquadrada, ja que hi surten massa temes alhora, no destaca cap element, no aporta ni profunditat ni una visió real del que s'esdevenia. Però bé, tampoc està molt malament...
La vam fer fa 10 anys a Myanmar (l'antiga Birmània), en unes festes dedicades a Buda al llac Inle. Tothom que ha anat a Myanmar ha visitat aquest deliciós llac de muntanya, on s'apleguen nombroses ètnies amb costums ben propis i diversos.
El festival al qual vam tenir la sort
d'assistir es fa en honor dels budes que tenen en alguns dels santuaris, pagodes i monestirs del llac. Un cop l'any, treuen les figures en processó i les passegen en les impressionants barques de les diverses comfraries. Cadascuna d'aquestes té els seus propis vestits per a la festa, i remen d'aquella forma tan especial que només els birmanesos del nord són capaços de fer: amb els peus! Però aquest cop, els 30 o 40 membres de la comfraria remen alhora, en un exercici d'equilibri impossible en una barca que té la línia de flotació pràcticament al mateix nivell que la coberta. No us puc dir com patíem els forasters, ja que a cada moment ens semblava que tot plegat acabaria a l'aigua.Tota la gent de la contrada baixa a veure aquesta mena de regates: camperols, muntanyencs, fabricants de tabac, monjos de tots els monestirs... La cridòria i l'animació són impressionants. Cada dia porten les figures de buda (una a cada barca) fins a una de les 23 pagodes i monestirs del llac, on passen la nit. Així, el festival dura... 23 dies!! Quan les barques arriben, tothom baixa i fan un dinar col·lectiu, amb fira inclosa, música i balls. Fantàstic.
Les figures de Buda són absolutament deformes: la quantitat de paper d'or que li han posat al cim durant segles, fa que actualment siguin pràcticament uns manyocs irreconeixibles. Un dels budes (el més gran) no surt mai del temple principal, la Phaung Daw Oo Pagoda. Diu la llegenda que un cop la seva barca va bolcar i va caure a l'aigua. Els decidits birmanesos es van llançar a l'aigua i la van buscar durant dies. Res a fer: aquelles aigües són extremadament tèrboles per la gran quantitat de plantes i llots. Decebuts i avergonyits, finalment van tornar a la Pagoda i, vet-ho aquí, la figura era al seu lloc de sempre!! Aleshores van entendre que aquella figura sagrada no volia sortir de la Pagoda, i per això mai més no l'han treta.
Bé, i quina és la història de la foto? Doncs ni més ni menys que un diari de Girona (no en diré el nom) me la va manllevar. Sí, sí, de debó. Jo l'havia penjada en una pàgina web que tenia aleshores, i els espavilats redactors del diari en qüestió la van baixar i la van fer servir per il·lustrar una petita nota de premsa sobre una exposició dedicada a... Tailàndia!!!! No sé si per ignorància o per una manca absoluta de vergonya, la van publicar al seu diari sense dir-ne res de l'origen o la propietat. A més, amb un pèl d'observació, veurem el color safrà de les túniques, els laungh-ji i els tocats al cap dels homes, les estupes punxegudes... tot típic dels pobles birmanesos, mai tailandesos!
Vaig optar llavors per simplement fer una queixa amb una carta al director que, sorprenentment, em van publicar, suposo que per no arriscar-se a que emprengués accions més contundents. En fi, vaig donar-me per satisfet, però em va quedar aquell regust amargant de pensar que els periodistes ens enganyen quan volen, emparant-se en la bona fe, la confiança o la manca d'informació dels soferts lectors. Si això van fer amb una simple foto que no té res a veure amb Tailàndia, fent passar bou per bèstia grossa, què no faran amb temes complexos dels quals n'han de ser cronistes? Com jo ho he patit a les pròpies carns en altres casos, us deixo la reflexió a vosaltres. Que cadascú en tregui les seves conclusions.
publicat per Jordi el
25.6.07
