De culis i relativitat

La lectura aquests dies de En un biombo chino, on W. Somerset Maugham va relatant impressions del seu viatge pel Iang Tzè, m’han portat a diverses reflexions.

La primera, per bàsica, és una reflexió repetida en moltes altres ocasions, i es tracta de constatar que el perfil moral d’una època, allò que ens sembla inqüestionable des de un punt de vista ètic, el que solem anomenar políticament correcte, no és més que una absoluta arbitrarietat que ocupa un lloc ridículament temporal en el desenvolupament, no ja de la història, sinó de la pròpia vida d’una persona.

En aquest sentit, Maugham retrata puntualment perfils de personatges que, en la seva relació amb l’entorn xinès on es troben, estableixen una relació d’absolut menyspreu racista cap a qualsevol cosa que surti de la seva visió victoriana del món. I ho fa sense cap escarafall. Per què? Doncs senzillament perquè en aquella època, cap els anys 20, això no tan sols no era mal vist, sinó que formava part de l’imaginari col·lectiu de tot el món occidental, i de fet proclamava l’orgull de sentir-se part de la civilització.

Veiem que els xinesos són retratats, sempre com a secundaris al seu propi país, com a persones poc clares, intrigants o poc espabilats, quan no decididament malaltisos –fumadors d’opi-. Fent esment dels culis (una mena d’estibadors o portejadors, els sol posar en un graó poc més amunt que els animals de càrrega.

És clar que Maugham ho posa en boca dels seus personatges, alguns heròics o desplaçats, estravagants els més, deshauciats molts d’altres, però tots dignament occidentals.

Doncs bé, avui dia, una obra com aquesta seria qualificada sense paliatius d’al·legat racista pur i dur, i les autoritats xineses posarien l’autor i les autoritats que l’aixopluguessin a la picota.
En fi, com deia aquell, tot és relatiu: el temps, l’espai... i la moral.