Thànatos

No sé.
Deu anar per èpoques, per cicles, però cada vegada és més real. Els antics sabien definir bé els complicats viaranys de l'interior humà i en feien les al·legories més impressionants.
L'oscil·lació entre l'Eros i el Thànatos és inapelable, i ara em toca l'afany destructiu, la mirada glaçada de l'última companya, el viatge definitiu. Em deleixo en entreteniments basats en l'anihilació, la visceralitat, el poder que tot ho aniquil·la.
Deu ser "El Comte Arnau", d'en Sagarra, a qui no li importa deixar arranat tot allò que té al voltant, que em transmet aquesta vitalitat al límit, brutal i sense pietat.
La construcció porta implícita la destrucció; la vida porta implícita la mort. Tristesa, dolor, sofriment... És l'essència del canvi, del renaixement, de la regeneració d'allò que ha perdut la frescor dels primers alès vitals. El gran cicle.
(I això que és primavera!)