Cascades

Una cascada és una cosa curiosa.

L'aigua passa sempre per allà on pot, i el curs dels rius és aquell que, d'una banda, la terra els deixa, sempre de baixada, i d'altra banda, el camí que ells mateixos es van creant a través dels segles i mil·lenis.

No obstant, de vegades la terra li desapareix de sota de cop i volta i, vet-ho aquí, l'aigua es troba sense el seu necessari llit i el riu deixa de ser riu per uns segons. La terra li juga una mala passada i li ofereix un esgraó alt, altíssim, que li planteja un enorme repte. I l'aigua vola, s'expandeix, cau sense remei, s'esmicola i fins i tot es pulveritza. El so cristallí de l'aigua corrent es transforma en un brugit terrible. Sembla que el riu es queixi, plori i demani auxil·li. Però, per altra part, també sembla que en aquell moment tregui pit, ens digui clarament que li hem de reconèixer el seu poder i la seva gran força, que no ens podem pensar mai que el tenim controlat, que és lliure i capaç d'enfrontar-se a tots els obstacles. És la cascada.

Cadascuna té la seva pròpia fesomia, com una personalitat que ens diu com ho fa per dominar l'engany de la terra i sortir-ne victoriosa. Un dels meus objectius és poder veure les 4 més importants algun dia (Victòria, Iguassú, Niàgara i el Salt de l'Àngel). Ja en porto la meitat. I les altres? Chi lo sà?

Les cascades (ull, no es diuen "cataractes") són un espectacle enorme, potent, davant el qual només podem badar la boca i rendir-nos a la contemplació de la seva magestuositat.