<body><script type="text/javascript"> function setAttributeOnload(object, attribute, val) { if(window.addEventListener) { window.addEventListener('load', function(){ object[attribute] = val; }, false); } else { window.attachEvent('onload', function(){ object[attribute] = val; }); } } </script> <div id="navbar-iframe-container"></div> <script type="text/javascript" src="https://apis.google.com/js/platform.js"></script> <script type="text/javascript"> gapi.load("gapi.iframes:gapi.iframes.style.bubble", function() { if (gapi.iframes && gapi.iframes.getContext) { gapi.iframes.getContext().openChild({ url: 'https://draft.blogger.com/navbar/11394049?origin\x3dhttp://aventurer.blogspot.com', where: document.getElementById("navbar-iframe-container"), id: "navbar-iframe" }); } }); </script>

Viure l'aventura

18 de maig 2005

Beringei (1)

Una de les majors experiències que un pot tenir en viatjar pel món és la de visitar els goril·les de muntanya (Gorilla Gorilla Beringei). No puc deixar de recrear aquí la nostra experiència d'aquell mes de setembre de 1996...

Quan vam arribar a Kampala només duiem amb nosaltres la il·lusió de veure els goril·les. I us puc assegurar que la primera aventura va ser localitzar la UWA (Uganda Wildlife Authority), organisme que gestiona els parcs nacionals i que concedeix els permisos per visitar els goril·les.



Feia pocs anys que a Uganda havia acabat la dictadura d’Idi Amin, un dels pitjors tirans que ha conegut el S.XX, i que, després d’una guerra civil absolutament inhumana, va deixar el país en la misèria i la destrucció més absolutes. Així que, si la ciutat era governada pel caos i la manca d’infrastructures, localitzar un organisme governamental instal·lat en un xalet dels afores, en un barri ex-residencial, va ser tota una proesa. Però, un cop allà, i després d’una gran insistència, i de pagar unes taxes desorbitades, ens van concedir el permís per pujar a veure els goril·les. Hauríem d’anar al Mgahinga Gorilla National Park, però amb una condició: ens havíem de presentar a les oficines de l’UWA a Kisoro abans de les 18.00 h. de demà passat. 48 hores per fer més de 500 kilòmetres! A Uganda! En transport públic!

Dit i fet, l'endemà a primera hora vam anar a l’estació de matatus i vam agafar el primer que sortia cap a Masaka. Allà, un altre cap a M’Barara, i allà un que ens portés a Kabale. De bojos! Vam arribar de nit a Kabale, i gràcies a una bona dona, vam trobar allotjament en una Guest House, ja que a aquella hora, a les fosques, era pràcticament un suïcidi intentar arribar al White Horse, l’únic hotel decent de la zona.



Semblava fàcil, doncs, arribar a temps l’endemà a Kisoro, ja que el trajecte era curt. Però... Us explicaré cóm funcionen els matatus d’Uganda. Quan vols anar a algun destí, t’has de presentar a l’estació i dir el nom del lloc. De seguida, una gernació de desconeguts t’agafen a tu i el teu equipatge i et porten, tant sí com no, cap a un matatu que t’espera amb les portes obertes. Però la situació no és molt esperançadora, que diguem: el matatu no sortirà fins que no estigui ple!! Per tant, no saps quan començaràs el camí, ni a quina hora arribaràs.

Aquell dia, el matatu a Kisoro va trigar 4 hores a sortir.

Un cop començada la ruta, podíem gaudir feliçment del paisatge: no en va en diuen la “Suïssa d’Àfrica”! Tot anava perfectament fins que... oh, Àfrica! El matatu es va espatllar. I quan nosaltres esperàvem que s’arreglés la pana, vam veure sorpresos que el conductor s’asseia tranquilament al voral d’aquella pista (dir-ne carretera seria una gosadia) i que la resta del passatge agafava els seus trastos i... cap avall, que fa baixada. A seguir el camí a peu, amb aquell sentit de la fatalitat que impregna tota la vida africana.



L’astorament dels primers moments va anar seguit d’un neguit creixent. Quant queda? Quant temps haurem de caminar amb la motxilla a l’esquena? Arribarem a temps a Kisoro?

Però tampoc vam tenir en compte una altra de les grans curiositats de les carreteres africanes. I és que, així que passa un cotxe (molt poc sovint, d’altra banda), indefectiblement s’atura i et fa pujar. Per tant, a la poca estona va passar un pick-up, que semblava carregat fins al capdamunt, però on se les van arreglar per fer-nos un espai i pujar-hi.

El passatge era d'allò més variat. Compartien bots amb nosaltres dones que venien o anaven a mercat amb tot tipus de productes de l'hort, vells que anaven a visitar vés a saber quin familiar, treballadors d'alguna explotació agrícola o forestal... i dos nois-soldats, que no devien passar dels 14 o 15 anys d'edat. Al cap d'una estona, aquests van gosar demanar-nos algun diner, però per la mateixa recomanació d'altres passatgers, no els en vam donar. Finalment ells, emmurriats, van arribar a un campament de refugiats de la guerra de la veïna Rwanda, on devien fer tasques de vigilància (!).

Nosaltres vàrem arribar al cap de poc a Kisoro, i tot corrent vam localitzar el local de l'UWA en un destartalat edifici, i hi vàrem entrar amb els permisos a la mà... a les 17.50'!!! Just a temps! Allà hi havia una parella d'israelians que estaven esperant frisant que arribessin les 18.00 hores, perquè els havien dit que si no arribàvem a temps, els donarien els permisos a ells. I només hi podien pujar 6 persones cada dia. A saber quan haurien d'esperar per tenir una altra oportunitat de comprar un permís.

No us preocupeu, que no sabem ben bé com, quan vam arribar a l'entrada del parc de Mgahinga en un cotxe que, ell també, havia patit la guerra, al cap de poca estona van arribar els israelians amb un altre permís a la mà, i allà mateix hi havia 8 alemanys que esperaven a l'endemà per pujar amb nosaltres. En total 12 persones quan en teoria no podíem ser més de 6. Altra cop l'Àfrica, companys! Aquella nit va ser força especial, sopant i cantant cançons kumbes en alemany tot bevent una cervesa calenta, observats per una colla de rangers que tenien permís per matar a qui es colés al parc, per després anar a dormir en una banda, una mena de cabana regentada pels locals on hi havia un parell de llits i.. res més! Ni aigua, ni llum, ni res. En fi, la il·lusió del moment feia d'aquell lloc el més meravellós del món: demà pujaríem a veure els goril·les de muntanya!

I ara que hi penso, de goril·les no n'hem parlat, oi? A la propera. Ara us deixo descansar. Continuarà... (à suivre)

************************************************
Traducció a l'espanyol, ja veus...

Una de las mayores experiencias que uno puede tener al viajar por el mundo es la de visitar los gorilas de montaña (Gorilla Gorilla Beringei). No puedo dejar de recrear aquí nuestra experiencia aquel mes de septiembre de 1996...

Cuando llegamos a Kampala sólo llevábamos con nosotros la ilusión de ver a los gorilas. Y os puedo asegurar que la primera aventura fue la de localizar la UWA (Uganda Wildlife Authority), organismo que gestiona los parques naturales y por tanto concede los permisos para visitar els gorilas.

Hacía pocos años que en Uganda había acabado la dictadura de Idi Amin, uno de los peores tiranos que conoció el S.XX, y que, después de una guerra civil absolutamente inhumana, dejó el país en la miseria y la destrucció más absolutas. Así que, si la ciudad estaba gobernada por el caos y la falta de infraestructuras, localizar un organismo gubernamental instalado en un chalet de las afueras, en un barrio ex-residencial, fue toda una proeza. Pero, una vez allí, y después de una gran insistencia, y de pagar unas tasas desorbitadas, nos concedieron el permiso para subir a ver a los gorilas. Teníamos que ir al Mgahinga Gorilla National Park, pero con una condición: nos teníamos que presentar en las oficinas de la UWA en Kisoro antes de las 18.00 h. de pasado mañana. 48 horas para recorrer más de 500 kilómetros! En Uganda! En transporte público!

Dicho y hecho, a primera hora de la mañana fuimos a la estación de matatus y cogimos el primero que salía hacia Masaka. Allí, otro hacia M’Barara, y ahí otro que nos llevaría a Kabale. ¡De locos! Llegamos por la noche a Kabale, y gracias a una buena mujer, encontramos alojamiento en una Guest House, ya que a aquella hora, a oscuras, era prácticamente un suicidio intentar llegar al White Horse, el único hotel decente de la zona.

Parecía fácil, pues, llegar a tiempo al día siguiente a Kisoro, ya que el trayecto era corto. Pero... Os explicaré cómo funcionan los matatus de Uganda. Cuando quieres ir a algún destino, tienes que presentarte en la estación y decir el nombre del lugar. En seguida, una gernación de desconocidos te agarran a tí y tu equipaje y te llevan, qunque te resistas, hacia un matatu que te espera con las puertas abiertas. Pero la situación no es muy esperanzadora, que digamos: ¡¡el matatu no saldrá hasta que no esté lleno!! Por tanto, no sabes cuando empezarás el camino, ni a qué hora llegarás.

Aquel día, el matatu a Kisoro tardó 4 horas en salir.

Una vez comenzada la ruta, podíamos disfrutar felizmente del paisaje: no en vano la llaman la “Suiza de África”. Todo iba perfectamente hasta que... ¡oh, África! El matatu se estropeó. Y cuando nosotros esperábamos que se arreglase la avería, vimos sorprendidos que el conductor se sentaba tranquilamente en el margen de aquella pista (llamarla carretera sería una osadía) y que el resto del pasaje cogía sus bártulos y... ¡a caminar!, con ese sentido de la fatalidad que impregna toda la vida africana.

El desconcierto de los primeros momentos fue seguido de una angustia creciente. ¿Cuánto queda? ¿Cuánto tendremos que caminar con la mochila a la espalda? ¿Llegaremos a tiempo a Kisoro?

Pero tampoco tuvimos en cuenta otra de las grandes curiosidades de las carreteras africanas. Y es que, así que pasa un coche (no muy a menudo, por otra parte), indefectiblemente se para y te hace subir. Por lo tanto, al poco rato pasó un pick-up, que parecía cargado hasta los topes, pero donde se las arreglaron para hacernos un hueco y subir.

El pasaje era de lo más variopinto. Compartían baches con nosotros mujeres que venían o iban al mercado con todo tipo de productos de la huerta, ancianos que iban a visitar véte a saber qué familiar, trebajadores de alguna explotación agrícola o forestal... y dos chico-soldado, que no debían pasar de los 14 o 15 años de edad, armados hasta los dientes. Al cabo de un rato, éstos se atrevieron finalmente a pedirnos algún dinero, pero por la misma recomendación de otros pasajeros, no se lo dimos. Finalmente ellos, con cierto descontento, llegaron a un campamento de refugiados de la guerra de la vecina Rwanda, en el que debían llevar a cabo tareas de vigilancia (!).

Nosotros llegamos al cabo de poco a Kisoro, y a toda prisa localizamos el local de la UWA en un destartalado edificio, y entramos con los permisos en la mano... ¡¡¡a las 17.50'!!! ¡Justo a tiempo! Allí estaban también una pareja de israelíes que estaban esperando con ánsia las 18.00 horas, porque les habían dicho que si nosotros no llegábamos a tiempo, los permisos serían para ellos. Y sólo pueden subir 6 personas cada día. ¡A saber cuánto tiempo tendrían que esperar para tener otra oportunidad!

No os preocupeis, porque no sabemos todavía como fue, pero cuando llegamos a la entrada del parque de Mgahinga en un coche que, él también, había sufrido la guerra, al cabo de poco rato llegaron los israelíes con otro permiso en la mano, y ahí mismo había 8 alemanes que esperaban para subir con nosotros al día siguiente. En total 12 personas cuando en teoría no podíamos ser más de 6. ¡Otra vez África, querido público! Aquella noche fue bastante especial, cenando y cantando canciones kumbas en alemán y bebiendo cerveza caliente, observados per grupo de rangers con permiso para matar a quien se colase en el parque, para después ir a dormir a una banda, una especie de cabaña regentada por los locales en la que había un par de camas y.. ¡nada más! Ni agua, ni luz, ni nada. En fin, la ilusión del momento hacía de aquél el lugar más maravilloso del mundo: ¡mañana subiríamos a ver a los gorilas de montaña!

Y ahora que caigo, de gorilas no hemos hablado, ¿verdad? A la próxima. Ahora os dejo descansar. Continuará... (à suivre...).