<body><script type="text/javascript"> function setAttributeOnload(object, attribute, val) { if(window.addEventListener) { window.addEventListener('load', function(){ object[attribute] = val; }, false); } else { window.attachEvent('onload', function(){ object[attribute] = val; }); } } </script> <div id="navbar-iframe-container"></div> <script type="text/javascript" src="https://apis.google.com/js/platform.js"></script> <script type="text/javascript"> gapi.load("gapi.iframes:gapi.iframes.style.bubble", function() { if (gapi.iframes && gapi.iframes.getContext) { gapi.iframes.getContext().openChild({ url: 'https://www.blogger.com/navbar/11394049?origin\x3dhttp://aventurer.blogspot.com', where: document.getElementById("navbar-iframe-container"), id: "navbar-iframe" }); } }); </script>

Viure l'aventura

22 de maig 2005

Beringei (i 2)

Era una delícia veure sortir el sol i il·luminar el cim del Muhavura, un volcà de 4127 m. que, juntament amb el Gahinga i el Sabinyo, forma el Mgahinga Gorilla National Park, la part ugandesa de l’àrea de conservació dels volcans Virunga, en les fronteres entre Uganda, Rwanda i Zaïre (actualment Rep. Democràtica del Congo). Va ser creat el 1991, i hi ha un grup familiar de goril·les (el Nyakagezi) habituat a veure turistes durant una hora al dia. A Uganda també s’hi pot veure el Bwindi Impenetrable Forest, però la possibilitat de veure’n és més remota.

Els goril·les de muntanya són una espècie tan amenaçada d’extinció, que qualsevol esdeveniment que es doni en el seu hàbitat pot ser la causa d’una fulminant desaparició. De fet, només en queden uns 680 exemplars, i la meitat es troben a la zona d’Uganda, encara que es desplacen contínuament per tota l’àrea dels volcans. Així que, quan hi vas, no està garantit que els puguis veure.



A primera hora, doncs, vam començar a pujar la muntanya, per un camí, i molts cops sense camí, que el rastrejador que havia pujat abans de sortir el sol anava indicant. Els goril·les es construeixen un niu cada nit per dormir-hi, i aquesta és la forma de poder-los localitzar, i de fer les recerques sobre el seu nombre, costums, estat de salut...


Després d’algunes dificultats causades per l’alçada (sense adonar-nos-en, estàvem ja per sobre dels 3.000 metres), i dels recordatoris dels rangers (a l’àrea protegida no hi pots menjar ni beure ni, per descomptat, fer-hi les teves necessitats), en un moment determinat el guia ens va fer aturar bruscament i, després d’escoltar atentament, ens va fer arraulir contra la vegetació de la selva. De seguida, i sense saber d’on venia, un enorme silver-back (un mascle d’esquena platejada) va passar tranquilament per davant nostre, fregant-nos amb l’espatlla, com per voler demostrar que érem a casa seva... i era cert!.


Un cop passat el primer espant, glaçats on érem, vam recordar les normes de comportament davant els goril·les: no els toquis, no els miris insistentment als ulls, abaixa el cap si un d’ells se t’acosta, no et creuis entre una mare i els seus fills, mai surtis corrents... Seríem capaços de complir-ho si t’amenaça un element de 1.90 amb prop de 200 kgs de pes, capaç de destroçar arbres amb les dents i les mans? Tsc, tsc...




Tot i això, vam seguir endavant, fins que vam arribar a una mica de clariana on vam tornar a trobar el mascle i dues femelles joves. Estaven asseguts davant d’unes branques caigudes, que agafaven amb posat avorrit i les obrien amb les dents, menjant-ne l’interior. Ens vam aposentar a uns 3 o 4 metres d’ells, i vam començar a fer fotos i filmar com posseïts. Realment, érem més curiosos nosaltres que ells...


Els goril·les no es van immutar, i van seguir amb la seva activitat tranquil·lament, tot fent-nos alguna ullada de tant en tant, per assegurar-se que ens portàvem bé. Era evident que aquest grup estava habituat a la presència d’humans ridículs, i no se’ls escapava el riure!



Vam estar esperant que aparegués la resta del grup (uns 10), amb les cries incloses, però va ser en và. La situació es va mantenir durant prop d’una hora, el temps màxim que es permet estar davant dels goril·les. Després, amb tot el dolor del nostre cor, però amb la satisfacció íntima d’haver aconseguit el nostre propòsit, vam iniciar el descens.

*****************************************************

Era una delícia ver salir el sol e iluminar la cumbre del Muhavura, un volcán de 4127 m. que, juntamente con el Gahinga y el Sabinyo, forma el Mgahinga Gorilla National Park, la parte ugandesa del área de conservación de los volcanes Virunga, en las fronteras entre Uganda, Rwanda y Zaire (actualmente Rep. Democrática del Congo). Fue creado en 1991, y hay un grupo familiar de gorilas (el Nyakagezi) habituado a ver turistas durante una hora al día. En Uganda también se puede visitar el Bwindi Impenetrable Forest NP, pero la posibilidad de verlos es más remota.

Los gorilas de montaña son una especie tan amenazada de extinción, que cualquier aconteciomiento que se dé en su hábitat puede ser la causa de una fulminante desaparición. De hecho, sólo quedan unos 680 ejemplares, y la mitad se encuentran en la zona de Uganda, aunque se desplazan contínuamente por todo el área de los volcanes. Así que, cuando vas, no está garantizado que los puedas ver.

A primera hora, pues, empezamos a subir la montaña por un camino, y muchas veces sin camino, que el rastreador que había subido antes de salir el sol iba indicando. Los gorilas construyen un nido cada noche para dormir, y ésta es la forma de poderlos localizar, y de realizar las investigaciones sobre su número, costumbres, estado de salud...

Después de algunas dificultades causadas por la altura (sin darnos cuenta, estábamos ya por encima de los 3.000 metros), y de los recordatorios de los rangers (en el área protegida no puedes comer ni beber ni, por descontado, hacer tus necesidades), en un momento determinado el guía nos hizo parar bruscamente y, después de escuchar atentamente, nos hizo apretar contra la vegetación de la selva. En seguida, y sin saber de dónde venía, un enorme silver-back (un macho de espalda plateada) pasó tranquilamente por delante nuestro, fregándose indolentemente contra nosotros con los hombros, como para querer demostrar que estábamos en su casa. ¡Y era cierto!

Una vez pasado el primer susto, congelados donde estábamos, recordamos las normas de comportamiento que hay que seguir frente a los gorilas: no los toques, no les mires insistentmente a los ojos, baja la cabeza si uno de ellos se te acerca, no te cruces entre una madre y sus hijos, nunca salgas corriendo... ¿Seríamos capaces de cumplirlo si te amenaza un elemento de 1.90 con cerca de 200 kgs de peso, capaz de destrozar árboles con los dientes y las manos? Tsc, tsc...

Aún así, seguimos adelante, hasta que llegamos a una especie de claro donde encontramos nuevamente al macho y a dos hembras jóvenes. Estaban sentados frente a unas ramas caídas, que agarraban con gesto aburrido y las abrían con los dientes, comiendo de su interior. Nos aposentamos a unos 3 o 4 metros de ellos, y empezamos a tomar fotos y a filmar como posesos. Realmente, éramos más curiosos nosotros que ellos...

Los gorilas no se inmutaron, y siguieron con su actividad tranquilamente, mirándonos de reojo de vez en cuando, para asegurarse que nos portábamos bien. Era evidente que este grupo estaba habituado a la presencia de humanos ridículos, ¡porque ni tan sólo se les escapaba la risa!

Estuvimos esperando que apareciera el resto del grupo (unos 10), con las crías incluídas, pero fue en vano. La situación se mantuvo durante una hora, el tiempo máximo que se permite estar ante los gorilas. Después, con todo el dolor de nuestro corazón, pero con la satisfacción íntima de haber conseguido nuestro propósito, iniciamos el descenso.