Otomania (1)

Istambul, Istambul, la vella i enigmàtica... He tornat després de set anys, i ella és la mateıxa. Aquest cop, però, hi vinc sense pressa, a gaudir-ne tranquil.lament. Ja no tinc l'obligacıó de visitar les seves meravelles: Topkapi, Dolmabahçe, Santa Sofia, la mesquita del Sultan Ahmed... Totes hi són, com sempre, i m'acompanyen en les meves passejades, però no m'estan esperant. Respondré als seus cants d'invitacıó en qualsevol moment, si em va bé a mi i a elles.

Ara sóc tan sols un espectador privilegiat, amb tot el temps del món, preparat per assaborir la bellesa de la història, per a la saviesa d'aquest lloc d'encreuaments de cultures i imperıs que ha passat per tot tipus d'experıèncıes. Jo també sóc una mica més vell, i una mica més savi, espero.

Però Istambul segueix aquí, amb el mateıx passat però amb un futur sembla que una mica diferent. Està optant per la via occidental. Clarament. Tot i que encara hi perduren vells trets d'una personalitat especial, fortes reminiscències del passat. Tot sembla que hi sigui des de sempre. De fet, fa tota la impressió que la història hagi anat abocant en aquest bellíssim racó del món tota la seva brutal incongruència, el deliri que s'esdevé de l'ambició humana. És un gran, enorme, pòsit, un magatzem inconnexe ple a vessar de records i, tanmateix, de vida. Unes golfes on dos continents hi desen les seves glòries i les misèrıes.

***************************************




Com un iman, Ayasofya (Santa Sofia) m'atreu cap al seu interior. Crec que cal tenir un bon bagatge cultural per poder apreciar-la bé. No és la més estilitzada, no és la més ricament decorada, ni la més ben conservada, ni la més fàcil d'entendre, però és la més bella de totes, ja que té al seu interior l'elegància de les grans senyores.