Deformitats

Així com quan viatgem volem trobar algun lloc que sigui com més diferent millor d'allò a què estem acostumats (el que en diem exotisme), també ens impacta trobar algunes cultures que, morfològicament, són diferents de nosaltres.

Els canvis filogenètics, originats per l'adaptació al medi, creen aspectes de la fesomia i la fisiologia que ens fan molt diferents els uns dels altres. Això, que en si constitueix una de les grans riqueses de la humanitat, ho transformem sovint en atractius turístics que han de ser immortalitzats en fotografies i filmacions que certificaran que sí, que nosaltres ho vam veure, ho vam conèixer de prop. Estic pensant en cultures muntanyenques (quítxues, sherpes...), o altres adaptades a la selva (pigmeus, yanomami...), o bé als tòrrids deserts (bosquimans, tuaregs...), entre molts d'altres. De fet, nosaltres, els occidentals, fa molt que vam perdre la pigmentació fosca de la pell perquè no ens era de gaire utilitat en les latituds que vivim.

No obstant, de vegades aquestes grans diferències no venen de la selecció natural per adaptació al medi, sinó que són imposats per tradicions culturals summament complexes de les quals encara no en trobem explicacions massa plausibles. I aquí hi voldria posar, per exemple, aquells colls (i braços i cames) tan estirats que a l'ètnia Kayan (a l'estat d'aquest nom que hi ha a l'actual Myanmar) aconsegueixen per a unes quantes dones escollides (anomenades padaung), mitjançant la col·locació des de la primera infantesa d'aros daurats que provoquen l'adaptació de les vèrtebres del coll o les articulacions.

Un altre cas és el de l'embenatge que s'imposava al japó tradicional (i en algunes cultures de la Xina) als peus de les nenes per tal d'aconseguir-ne la talla més petita possible. Amb aquesta pràctica, els peus que es desenvolupen són poc pràctics per a la seva funció original (caminar) però se suposa que amb gran elegància i prestigi social. També podem recordar aquelles tribus africanes o amazòniques amb plats o d'altres objectes introduïts a llavis, nas, lòbuls de l'orella o a d'altres parts del cos, i que els fa tan i tan especials.

Però si us haig de dir quina d'aquestes pràctiques em va impactar més, us diré que vaig trobar al·lucinant les deformitats que a la cultura Paracas (a la costa del Perú) fa més de 2000 anys practicaven als cranis de la casta dels sacerdots, i que els feien summament especials. La tècnica era pràcticament la mateixa que l'anterior: uns embenatges de, des de petits, els comprimien els òssos del crani, que anaven creixent amb la forma que desitjaven. Els resultats d'això són tremendament esfereïdors, i il·lustren això que us deia.

No obstant, pensem que aquestes deformitats volgudes solen ser per criteris estètics o de posició social, i que, el que per nosaltres és només una deformitat exòtica, per a la cultura original són assoliments de la bellesa i la perfecció. Tot és relatiu, que diem.

inconveniències...

An adventure is only an inconvenience rightly considered. An inconvenience is an adventure wrongly considered.
G. K. Chesterton (1874 - 1936)

L'estampeta

Això no pretén ser una gran disquisició sobre la qüestió de la religió. De fet, intentaré anar fent petites reflexions a partir d’exemples breus i concrets, que ens acostin una mica a la difícil (per complexa) relació entre el turisme i el fet religiós.

He dit molts cops que, com ateu, m’interessa molt la religió. És un fet cultural, antropològic i històric de primer ordre. També, en moltes ocasions, és el fet distintiu que fa que viatgem milers de quilòmetres per tal de presenciar uns esdeveniments, visitar uns monuments o conèixer unes persones que, d’una forma o altra, formen part del complexe religiós.

En alguns llocs –i dic “llocs” en un sentit ampli, geogràfic i cultural–, el fet religiós és viscut des de la més estricte intimitat, és reservat als creients o iniciats, i no s’exhibeix públicament sense pudor. En canvi, d’altres entorns o creences incentiven i estimulen la representació pública més exuberant, plena de gran pompa i escarafalls que manipulen –en el bon sentit– els sentiments col•lectius i contribueixen a la cohesió social i al reforçament del sistema compartit de creences.

No obstant, ja en farem cabal més endavant, de tot això. Ara us volia comentar un petit exemple de l’ús –i abús– d’aquestes qüestions a què es pot veure abocat un viatger. I d’aquí el títol del present article.

En diuen el “passaport” de Púshkar. Aquest és, certament, un dels indrets que cal no perdre’s si hom visita el Rajastan, i és una mena de “resort” espiritual on s’hi troben temples molt importants de l’hinduisme. També s’hi celebra una famosa fira de camells, realment impressionant. El seu aïllament, envoltada de muntanyes, el fa especialment indicat per a la meditació i el recolliment. No obstant, aquestes mateixes característiques van fer que fóra un d’aquells llocs “descoberts” pels moviments hippies dels 60 i 70, i que per tant, hagi hagut de suportar la invasió de molts occidentals decebuts del seu sistema social que hi van anar a raure i hi van portar alguns dels seus propis defectes.


No obstant, el “passaport” és una altra cosa. Així com en molts altres indrets de l’Índia (i d’alguns països propers sota la seva influència) es poden veure els rituals hinduïstes de purificació i ofrenes als diversos “ghats” que hi ha a la llera de rius i llacs sagrats (com és el cas) d’una forma pública i absolutament lliure, en el cas de Púshkar el viatger es veu assaltat, literalment, per uns individus que el conviden a formalitzar el “passaport” que li permet accedir a la zona del llac i dels seus “ghats”. Això vol dir fer una “donació” crematística, a canvi de la qual li col•loquen una polsereta, pressumptament ritual, i li lliuren unes quantes flors i altres petits objectes destinats a realitzar ofrenes. Amb aquesta polsera, el famós “passaport”, el sorprès viatger ja pot campar lliurement per tot l’indret sense ser molestat més per altres “guardians” del lloc sagrat.

En realitat, es tracta simplement d’una pràctica “mafiosilla” (en el sentit que és una estafa organitzada i monopolitzada per un grupet) que no deixa de ser acollida amb resignació pel visitant i amb tolerància per les autoritats locals. Com en el fons no suposa cap gran dispendi (és una simple almoina), ningú s’hi oposa amb fermesa i tothom passa per l’embut, cosa que fa que el tema es perpetuï. Un cop has arribat amb penes i treballs fins allà, no deixaràs de gaudir de l’espectacle...

Jo vaig mantenir força temps una orgullosa i lleugera indignació per la qüestió, però només fins que aquí, a Girona, el bisbat va decidir fer pagar la no gens menspreable quantitat de 3.00 € (crec, no n’estic segur) per visitar la Catedral. La polèmica em va fer recordar allò de Púshkar. Preval la tradicional concepció de la Catedral com un espai de tots, lliure i acollidor, o bé el dret a la propietat i la dolorosa obligació pressupostària de les despeses de manteniment? Si és així, per què llavors entren en els pressupostos públics les obres de restauració d’aquests monuments religiosos? És, doncs, un afer públic o privat? És religió o és patrimoni cultural?

En fi, davant de la situació, declaro la meva simpatia pel timo de l’estampeta puskarià.