Adivina qui ve a sopar...

Era una d’aquelles nits tranquil·les de l’Àfrica profunda. Als aiguamolls de l’Okavango, un sopar fred ens deleitava en els plats de plàstic, mentre vagarejàvem la mirada en les espurnes d’un foc de camp joganer, i a la fosca sentíem la remor dels hipopòtams que xipollejaven, de vegades amb peresa, de vegades violentament, a les aigües estancades. De tant en tant, crits aguts d’aus desconegudes o rogits esfereïdors d’una colla de lleons feien emmudir momentàniament la salvatjura, més que res per poder calcular on eren i poder endevinanr-ne les intencions.

Ningú deia res. La meravella natural d’aquella vida salvatge ens tenia els cors i els sentits absorts, plenament dedicats a copsar, sense comprendre’ls plenament, els sons més imprevistos, en cadències poc harmonioses, però que formaven un tot vital, el de la vida salvatge que desperta un cop el sol deixa de castigar amb les seves radiacions brutals. Uns engeguen tots els sistemes d’alerta per detectar els possibles predadors, i estar preparats per a la fugida; d’altres afinen les estratègies de cacera que la filogènesi ha concedit a la seva espècie.

Va ser en aquest moment que es van presentar a sopar. De cop i volta, sense avisar. Sense cap senyal que ens pugués prevenir d’aquella presència inesperada. Era un grup d’unes 5 o 6 hienes tacades (Crocotta crocuta). Enormes. Mai hauria cregut que una hiena era tan gran...


Van començar a rondar entre nosaltres, passant a roçar i ensumant el menjar que teníem al plat. Estàvem glaçats de ... pànic? No. Recordo la sensació que vaig tenir: no sabia què havia de sentir! Era una situació tan insolentment nova, sense preparació, lluny de tots els paràmetres pels quals t’has previngut... que no saps ni si has de tenir por. La seva presència era estranya, no amenaçadora. Tal com nosaltres érem estranys per a elles. Només volien saber què eren aquelles olors poc habituals, i per això, sense cap temor ni vergonya, estaven inspeccionant el nostre campament. Vam mirar tots a una el nostre guia, a la recerca d’un senyal que ens digués què havíem de fer. Amb una sola mirada, ens va ordenar que estiguéssim quiets, paralitzats. No ens va costar gens obeir.

No tinc ni la més remota idea del temps que va passar, però finalment les hienes van anar desfilant cap a on era el nostre camió, i una taula on hi havia més menjar preparat. En aquell moment, igualment en silenci, tots vam desaparèixer immediatament de les nostres cadires i, com uns esperitats, ens vam tancar cadascú a la seva tenda de campanya, mentre anàvem mirant discretament per les finestretes. Les hienes es trobaven com a casa seva, i es van anar menjant el que els semblava bé, des de l’embotit que havia quedat abandonat fins a unes botes de muntanya que algú va deixar fora la tenda. No es tractava de portar-los la contrària!

Ningú va tornar a sortir a l’exterior fins l’endemà, però no sé si tothom va dormir, aquella nit tranquil·la i serena.

Aaaaaaaagghhhh!!!!!

Otomania (i 3)

Que curiosa és la natura! De la seva pròpia degradació en fa obres d'art! Això és ni més ni menys la Capadòcia, una terra que s'esmicola constantment, deixant inquietants paisatges de torres còniques, dits acusadors senyalant cap el cel...




El visitant recorre aquestes valls amb la boca oberta, incrèdul davant un decorat impossible que han fet servir nombroses tribus des de mil·lenis per amagar-se del sol, de les feres i dels enemics. És ben bé que, els invasors d'altres èpoques, devien perdre l'esma solament veient aquells immensos minarets naturals, pensant en quin déu protegia aquella gent oferint-los uns laberints naturals tan esglaiadors.

La incredul·litat també ens arriba a nosaltres, que no ens podem estar de vagarejar entre les xemeneies altives, i tocar-les com per assegurar-nos que són reals, i no un simple miratge que se'n riu de nosaltres.