Manara també demana aventura a Hugo Pratt...

Beringei (i 2)

Era una delícia veure sortir el sol i il·luminar el cim del Muhavura, un volcà de 4127 m. que, juntament amb el Gahinga i el Sabinyo, forma el Mgahinga Gorilla National Park, la part ugandesa de l’àrea de conservació dels volcans Virunga, en les fronteres entre Uganda, Rwanda i Zaïre (actualment Rep. Democràtica del Congo). Va ser creat el 1991, i hi ha un grup familiar de goril·les (el Nyakagezi) habituat a veure turistes durant una hora al dia. A Uganda també s’hi pot veure el Bwindi Impenetrable Forest, però la possibilitat de veure’n és més remota.

Els goril·les de muntanya són una espècie tan amenaçada d’extinció, que qualsevol esdeveniment que es doni en el seu hàbitat pot ser la causa d’una fulminant desaparició. De fet, només en queden uns 680 exemplars, i la meitat es troben a la zona d’Uganda, encara que es desplacen contínuament per tota l’àrea dels volcans. Així que, quan hi vas, no està garantit que els puguis veure.



A primera hora, doncs, vam començar a pujar la muntanya, per un camí, i molts cops sense camí, que el rastrejador que havia pujat abans de sortir el sol anava indicant. Els goril·les es construeixen un niu cada nit per dormir-hi, i aquesta és la forma de poder-los localitzar, i de fer les recerques sobre el seu nombre, costums, estat de salut...

Després d’algunes dificultats causades per l’alçada (sense adonar-nos-en, estàvem ja per sobre dels 3.000 metres), i dels recordatoris dels rangers (a l’àrea protegida no hi pots menjar ni beure ni, per descomptat, fer-hi les teves necessitats), en un moment determinat el guia ens va fer aturar bruscament i, després d’escoltar atentament, ens va fer arraulir contra la vegetació de la selva. De seguida, i sense saber d’on venia, un enorme silver-back (un mascle d’esquena platejada) va passar tranquilament per davant nostre, fregant-nos amb l’espatlla, com per voler demostrar que érem a casa seva... i era cert!.

Un cop passat el primer espant, glaçats on érem, vam recordar les normes de comportament davant els goril·les: no els toquis, no els miris insistentment als ulls, abaixa el cap si un d’ells se t’acosta, no et creuis entre una mare i els seus fills, mai surtis corrents... Seríem capaços de complir-ho si t’amenaça un element de 1.90 amb prop de 200 kgs de pes, capaç de destroçar arbres amb les dents i les mans? Tsc, tsc...



Tot i això, vam seguir endavant, fins que vam arribar a una mica de clariana on vam tornar a trobar el mascle i dues femelles joves. Estaven asseguts davant d’unes branques caigudes, que agafaven amb posat avorrit i les obrien amb les dents, menjant-ne l’interior. Ens vam aposentar a uns 3 o 4 metres d’ells, i vam començar a fer fotos i filmar com posseïts. Realment, érem més curiosos nosaltres que ells...

Els goril·les no es van immutar, i van seguir amb la seva activitat tranquil·lament, tot fent-nos alguna ullada de tant en tant, per assegurar-se que ens portàvem bé. Era evident que aquest grup estava habituat a la presència d’humans ridículs, i no se’ls escapava el riure!



Vam estar esperant que aparegués la resta del grup (uns 10), amb les cries incloses, però va ser en và. La situació es va mantenir durant prop d’una hora, el temps màxim que es permet estar davant dels goril·les. Després, amb tot el dolor del nostre cor, però amb la satisfacció íntima d’haver aconseguit el nostre propòsit, vam iniciar el descens.

*****************************************************

Era una delícia ver salir el sol e iluminar la cumbre del Muhavura, un volcán de 4127 m. que, juntamente con el Gahinga y el Sabinyo, forma el Mgahinga Gorilla National Park, la parte ugandesa del área de conservación de los volcanes Virunga, en las fronteras entre Uganda, Rwanda y Zaire (actualmente Rep. Democrática del Congo). Fue creado en 1991, y hay un grupo familiar de gorilas (el Nyakagezi) habituado a ver turistas durante una hora al día. En Uganda también se puede visitar el Bwindi Impenetrable Forest NP, pero la posibilidad de verlos es más remota.

Los gorilas de montaña son una especie tan amenazada de extinción, que cualquier aconteciomiento que se dé en su hábitat puede ser la causa de una fulminante desaparición. De hecho, sólo quedan unos 680 ejemplares, y la mitad se encuentran en la zona de Uganda, aunque se desplazan contínuamente por todo el área de los volcanes. Así que, cuando vas, no está garantizado que los puedas ver.

A primera hora, pues, empezamos a subir la montaña por un camino, y muchas veces sin camino, que el rastreador que había subido antes de salir el sol iba indicando. Los gorilas construyen un nido cada noche para dormir, y ésta es la forma de poderlos localizar, y de realizar las investigaciones sobre su número, costumbres, estado de salud...

Después de algunas dificultades causadas por la altura (sin darnos cuenta, estábamos ya por encima de los 3.000 metros), y de los recordatorios de los rangers (en el área protegida no puedes comer ni beber ni, por descontado, hacer tus necesidades), en un momento determinado el guía nos hizo parar bruscamente y, después de escuchar atentamente, nos hizo apretar contra la vegetación de la selva. En seguida, y sin saber de dónde venía, un enorme silver-back (un macho de espalda plateada) pasó tranquilamente por delante nuestro, fregándose indolentemente contra nosotros con los hombros, como para querer demostrar que estábamos en su casa. ¡Y era cierto!

Una vez pasado el primer susto, congelados donde estábamos, recordamos las normas de comportamiento que hay que seguir frente a los gorilas: no los toques, no les mires insistentmente a los ojos, baja la cabeza si uno de ellos se te acerca, no te cruces entre una madre y sus hijos, nunca salgas corriendo... ¿Seríamos capaces de cumplirlo si te amenaza un elemento de 1.90 con cerca de 200 kgs de peso, capaz de destrozar árboles con los dientes y las manos? Tsc, tsc...

Aún así, seguimos adelante, hasta que llegamos a una especie de claro donde encontramos nuevamente al macho y a dos hembras jóvenes. Estaban sentados frente a unas ramas caídas, que agarraban con gesto aburrido y las abrían con los dientes, comiendo de su interior. Nos aposentamos a unos 3 o 4 metros de ellos, y empezamos a tomar fotos y a filmar como posesos. Realmente, éramos más curiosos nosotros que ellos...

Los gorilas no se inmutaron, y siguieron con su actividad tranquilamente, mirándonos de reojo de vez en cuando, para asegurarse que nos portábamos bien. Era evidente que este grupo estaba habituado a la presencia de humanos ridículos, ¡porque ni tan sólo se les escapaba la risa!

Estuvimos esperando que apareciera el resto del grupo (unos 10), con las crías incluídas, pero fue en vano. La situación se mantuvo durante una hora, el tiempo máximo que se permite estar ante los gorilas. Después, con todo el dolor de nuestro corazón, pero con la satisfacción íntima de haber conseguido nuestro propósito, iniciamos el descenso.

Beringei (1)

Una de les majors experiències que un pot tenir en viatjar pel món és la de visitar els goril·les de muntanya (Gorilla Gorilla Beringei). No puc deixar de recrear aquí la nostra experiència d'aquell mes de setembre de 1996...

Quan vam arribar a Kampala només duiem amb nosaltres la il·lusió de veure els goril·les. I us puc assegurar que la primera aventura va ser localitzar la UWA (Uganda Wildlife Authority), organisme que gestiona els parcs nacionals i que concedeix els permisos per visitar els goril·les.

Feia pocs anys que a Uganda havia acabat la dictadura d’Idi Amin, un dels pitjors tirans que ha conegut el S.XX, i que, després d’una guerra civil absolutament inhumana, va deixar el país en la misèria i la destrucció més absolutes. Així que, si la ciutat era governada pel caos i la manca d’infrastructures, localitzar un organisme governamental instal·lat en un xalet dels afores, en un barri ex-residencial, va ser tota una proesa. Però, un cop allà, i després d’una gran insistència, i de pagar unes taxes desorbitades, ens van concedir el permís per pujar a veure els goril·les. Hauríem d’anar al Mgahinga Gorilla National Park, però amb una condició: ens havíem de presentar a les oficines de l’UWA a Kisoro abans de les 18.00 h. de demà passat. 48 hores per fer més de 500 kilòmetres! A Uganda! En transport públic!

Dit i fet, l'endemà a primera hora vam anar a l’estació de matatus i vam agafar el primer que sortia cap a Masaka. Allà, un altre cap a M’Barara, i allà un que ens portés a Kabale. De bojos! Vam arribar de nit a Kabale, i gràcies a una bona dona, vam trobar allotjament en una Guest House, ja que a aquella hora, a les fosques, era pràcticament un suïcidi intentar arribar al White Horse, l’únic hotel decent de la zona.

Semblava fàcil, doncs, arribar a temps l’endemà a Kisoro, ja que el trajecte era curt. Però... Us explicaré cóm funcionen els matatus d’Uganda. Quan vols anar a algun destí, t’has de presentar a l’estació i dir el nom del lloc. De seguida, una gernació de desconeguts t’agafen a tu i el teu equipatge i et porten, tant sí com no, cap a un matatu que t’espera amb les portes obertes. Però la situació no és molt esperançadora, que diguem: el matatu no sortirà fins que no estigui ple!! Per tant, no saps quan començaràs el camí, ni a quina hora arribaràs.

Aquell dia, el matatu a Kisoro va trigar 4 hores a sortir.

Un cop començada la ruta, podíem gaudir feliçment del paisatge: no en va en diuen la “Suïssa d’Àfrica”! Tot anava perfectament fins que... oh, Àfrica! El matatu es va espatllar. I quan nosaltres esperàvem que s’arreglés la pana, vam veure sorpresos que el conductor s’asseia tranquilament al voral d’aquella pista (dir-ne carretera seria una gosadia) i que la resta del passatge agafava els seus trastos i... cap avall, que fa baixada. A seguir el camí a peu, amb aquell sentit de la fatalitat que impregna tota la vida africana.

L’astorament dels primers moments va anar seguit d’un neguit creixent. Quant queda? Quant temps haurem de caminar amb la motxilla a l’esquena? Arribarem a temps a Kisoro?

Però tampoc vam tenir en compte una altra de les grans curiositats de les carreteres africanes. I és que, així que passa un cotxe (molt poc sovint, d’altra banda), indefectiblement s’atura i et fa pujar. Per tant, a la poca estona va passar un pick-up, que semblava carregat fins al capdamunt, però on se les van arreglar per fer-nos un espai i pujar-hi.

El passatge era d'allò més variat. Compartien bots amb nosaltres dones que venien o anaven a mercat amb tot tipus de productes de l'hort, vells que anaven a visitar vés a saber quin familiar, treballadors d'alguna explotació agrícola o forestal... i dos nois-soldats, que no devien passar dels 14 o 15 anys d'edat. Al cap d'una estona, aquests van gosar demanar-nos algun diner, però per la mateixa recomanació d'altres passatgers, no els en vam donar. Finalment ells, emmurriats, van arribar a un campament de refugiats de la guerra de la veïna Rwanda, on devien fer tasques de vigilància (!).

Nosaltres vàrem arribar al cap de poc a Kisoro, i tot corrent vam localitzar el local de l'UWA en un destartalat edifici, i hi vàrem entrar amb els permisos a la mà... a les 17.50'!!! Just a temps! Allà hi havia una parella d'israelians que estaven esperant frisant que arribessin les 18.00 hores, perquè els havien dit que si no arribàvem a temps, els donarien els permisos a ells. I només hi podien pujar 6 persones cada dia. A saber quan haurien d'esperar per tenir una altra oportunitat de comprar un permís.

No us preocupeu, que no sabem ben bé com, quan vam arribar a l'entrada del parc de Mgahinga en un cotxe que, ell també, havia patit la guerra, al cap de poca estona van arribar els israelians amb un altre permís a la mà, i allà mateix hi havia 8 alemanys que esperaven a l'endemà per pujar amb nosaltres. En total 12 persones quan en teoria no podíem ser més de 6. Altra cop l'Àfrica, companys! Aquella nit va ser força especial, sopant i cantant cançons kumbes en alemany tot bevent una cervesa calenta, observats per una colla de rangers que tenien permís per matar a qui es colés al parc, per després anar a dormir en una banda, una mena de cabana regentada pels locals on hi havia un parell de llits i.. res més! Ni aigua, ni llum, ni res. En fi, la il·lusió del moment feia d'aquell lloc el més meravellós del món: demà pujaríem a veure els goril·les de muntanya!

I ara que hi penso, de goril·les no n'hem parlat, oi? A la propera. Ara us deixo descansar. Continuarà... (à suivre)

************************************************
Traducció a l'espanyol, ja veus...

Una de las mayores experiencias que uno puede tener al viajar por el mundo es la de visitar los gorilas de montaña (Gorilla Gorilla Beringei). No puedo dejar de recrear aquí nuestra experiencia aquel mes de septiembre de 1996...

Cuando llegamos a Kampala sólo llevábamos con nosotros la ilusión de ver a los gorilas. Y os puedo asegurar que la primera aventura fue la de localizar la UWA (Uganda Wildlife Authority), organismo que gestiona los parques naturales y por tanto concede los permisos para visitar els gorilas.

Hacía pocos años que en Uganda había acabado la dictadura de Idi Amin, uno de los peores tiranos que conoció el S.XX, y que, después de una guerra civil absolutamente inhumana, dejó el país en la miseria y la destrucció más absolutas. Así que, si la ciudad estaba gobernada por el caos y la falta de infraestructuras, localizar un organismo gubernamental instalado en un chalet de las afueras, en un barrio ex-residencial, fue toda una proeza. Pero, una vez allí, y después de una gran insistencia, y de pagar unas tasas desorbitadas, nos concedieron el permiso para subir a ver a los gorilas. Teníamos que ir al Mgahinga Gorilla National Park, pero con una condición: nos teníamos que presentar en las oficinas de la UWA en Kisoro antes de las 18.00 h. de pasado mañana. 48 horas para recorrer más de 500 kilómetros! En Uganda! En transporte público!

Dicho y hecho, a primera hora de la mañana fuimos a la estación de matatus y cogimos el primero que salía hacia Masaka. Allí, otro hacia M’Barara, y ahí otro que nos llevaría a Kabale. ¡De locos! Llegamos por la noche a Kabale, y gracias a una buena mujer, encontramos alojamiento en una Guest House, ya que a aquella hora, a oscuras, era prácticamente un suicidio intentar llegar al White Horse, el único hotel decente de la zona.

Parecía fácil, pues, llegar a tiempo al día siguiente a Kisoro, ya que el trayecto era corto. Pero... Os explicaré cómo funcionan los matatus de Uganda. Cuando quieres ir a algún destino, tienes que presentarte en la estación y decir el nombre del lugar. En seguida, una gernación de desconocidos te agarran a tí y tu equipaje y te llevan, qunque te resistas, hacia un matatu que te espera con las puertas abiertas. Pero la situación no es muy esperanzadora, que digamos: ¡¡el matatu no saldrá hasta que no esté lleno!! Por tanto, no sabes cuando empezarás el camino, ni a qué hora llegarás.

Aquel día, el matatu a Kisoro tardó 4 horas en salir.

Una vez comenzada la ruta, podíamos disfrutar felizmente del paisaje: no en vano la llaman la “Suiza de África”. Todo iba perfectamente hasta que... ¡oh, África! El matatu se estropeó. Y cuando nosotros esperábamos que se arreglase la avería, vimos sorprendidos que el conductor se sentaba tranquilamente en el margen de aquella pista (llamarla carretera sería una osadía) y que el resto del pasaje cogía sus bártulos y... ¡a caminar!, con ese sentido de la fatalidad que impregna toda la vida africana.

El desconcierto de los primeros momentos fue seguido de una angustia creciente. ¿Cuánto queda? ¿Cuánto tendremos que caminar con la mochila a la espalda? ¿Llegaremos a tiempo a Kisoro?

Pero tampoco tuvimos en cuenta otra de las grandes curiosidades de las carreteras africanas. Y es que, así que pasa un coche (no muy a menudo, por otra parte), indefectiblemente se para y te hace subir. Por lo tanto, al poco rato pasó un pick-up, que parecía cargado hasta los topes, pero donde se las arreglaron para hacernos un hueco y subir.

El pasaje era de lo más variopinto. Compartían baches con nosotros mujeres que venían o iban al mercado con todo tipo de productos de la huerta, ancianos que iban a visitar véte a saber qué familiar, trebajadores de alguna explotación agrícola o forestal... y dos chico-soldado, que no debían pasar de los 14 o 15 años de edad, armados hasta los dientes. Al cabo de un rato, éstos se atrevieron finalmente a pedirnos algún dinero, pero por la misma recomendación de otros pasajeros, no se lo dimos. Finalmente ellos, con cierto descontento, llegaron a un campamento de refugiados de la guerra de la vecina Rwanda, en el que debían llevar a cabo tareas de vigilancia (!).

Nosotros llegamos al cabo de poco a Kisoro, y a toda prisa localizamos el local de la UWA en un destartalado edificio, y entramos con los permisos en la mano... ¡¡¡a las 17.50'!!! ¡Justo a tiempo! Allí estaban también una pareja de israelíes que estaban esperando con ánsia las 18.00 horas, porque les habían dicho que si nosotros no llegábamos a tiempo, los permisos serían para ellos. Y sólo pueden subir 6 personas cada día. ¡A saber cuánto tiempo tendrían que esperar para tener otra oportunidad!

No os preocupeis, porque no sabemos todavía como fue, pero cuando llegamos a la entrada del parque de Mgahinga en un coche que, él también, había sufrido la guerra, al cabo de poco rato llegaron los israelíes con otro permiso en la mano, y ahí mismo había 8 alemanes que esperaban para subir con nosotros al día siguiente. En total 12 personas cuando en teoría no podíamos ser más de 6. ¡Otra vez África, querido público! Aquella noche fue bastante especial, cenando y cantando canciones kumbas en alemán y bebiendo cerveza caliente, observados per grupo de rangers con permiso para matar a quien se colase en el parque, para después ir a dormir a una banda, una especie de cabaña regentada por los locales en la que había un par de camas y.. ¡nada más! Ni agua, ni luz, ni nada. En fin, la ilusión del momento hacía de aquél el lugar más maravilloso del mundo: ¡mañana subiríamos a ver a los gorilas de montaña!

Y ahora que caigo, de gorilas no hemos hablado, ¿verdad? A la próxima. Ahora os dejo descansar. Continuará... (à suivre...).

Energies?

Hi ha un dubte amb el qual sovint m'enfronto per aquests móns. I és que, per a un ateu com jo, el fet que algunes coses no tinguin explicació lògica, o s'escapin clarament a l'abast dels nostres sentits o la nostra consciència, et crea un cert desassossec.

Em refereixo al fet, experimentat en ocasions, però alhora indiscutible, que hi ha certs llocs del món que un nota que són especials. Sí, t'hi sents a gust, només sents el desig de relaxar-te i deixar-te portar per la màgia del lloc. I, normalment, aquest llocs són tinguts com a sagrats, en la seva acepció més àmplia, pels habitants de la zona. Casualitat?

Recordo ara mateix llocs com Machu Picchu, Schwedagon, el Taj Mahal, el Bayon d'Angkor o Montserrat. En aquest mateix sentit, Dalí deia que l'estació de tren de Perpinyà era el centre del món, perquè hi passaven una sèrie de forces telúriques...

Però encara voldria viure l'experiència d'aclucar els ulls a llocs com Stonenghe a Anglaterra, Uluru (Ayer's Rock) a Austràlia o l'Oldoinyo le Engai a Tanzània, els quals espero no trigar a visitar. I de ben segur que n'hi ha molts més, disseminats en els paratges més diversos...

La pregunta és: sents que són llocs especials per tot el que els envolta, per la seva història, la devoció de la gent? O bé ho són per algun tipus d'energia desconeguda per la ciència que hi circula, fent-los centres neuràlgics del planeta? Evidentment, no hi crec en el Feng Shui, però la sensació que t'envolta i que et corre per dins sí que ho és, de real.

L'heu tinguda, algun cop, aquesta sensació interior? On? Què en penseu?

No tinc respostes, només moltes preguntes. Potser es tracta de velles... energies?

*****************************************
Ves per on, provarem de fer-ho en italià...

Spesso ho un dubbio che mi assalta per questo largo mondo. La questione è che, per un ateo come io, il fato che certe cose non abbiano spiegazione logica, o scappino chiaramente alla portata di noi sensi o della nostra coscienza, produce una certa inquietudine.

Mi rifero al fatto, experimentato in ocasione, ma al tempo indiscutibile, che certi luogi al mondo uno nota che sono speciali. Sì, ti senti a proprio agio, solo senti il desiderio di relassarti e lasciarti trascinare da la magia dil luogo. E, normalmente, questi luogi sono considerati sacri, a la sua accezione più ampia, per gli abitanti della zona. Casualità?

Ricordo adesso luoci come Machu Picchu, Schwedagon, il Taj Mahal, il Bayon di Angkor o la montagna di Montserrat. In questo senso, Dalí diceva che la stazione di treno di Perpinyà era il centro dil mondo, perche per là passano una serie de forze teluriche...
Ma ancora vorrei vivere l’esperienza di chiudere i occhi in luochi come Stonenghe a l’nghilterra, Uluru (Ayer's Rock) in Australia o l'Oldoinyo le Engai in Tanzània, che aspetto visitare presto. E sono sicuro che ancora esisteno molti più, spanditi ai luochi più diversi...

La questione è: senti che sono luochi speziali per tutto quello che gli aggira, per la sua storia, la devocione della gente? O forsé per qualque tipi di energia ignota per la scienza che si muove là, configurando centri neuralgichi del pianeta? Evidentmente, no credo in il Feng Shui, mà la sensazione che ti accerchia e ti percorre per dentro sì l’è, reale.

Hai avuto, qualque volte, questa sensazione interna? Dove? Cosa i pensai?

Non ho risposte, soltanto molte domande. Forse sono vechie... energie?

Kyayktiyo

Hi ha un lloc a Myanmar, Birmània, on una gran roca rodona està suspesa sobre un penyassagat en un equilibri precari... per un pèl de Buda! Com és habitual allà, els devots (com el de la foto) hi solen enganxar pà d'or, així que la roca és actualment daurada.

Bé, deixant de banda la curiositat, voldria fer una petita reflexió sobre el tema de les relíquies. Les de Buda es troben escampades per tot Àsia, de manera que hi ha qui diu que juntant-les totes es podrien formar diversos cossos de Buda. Però aquí a casa nostra també n'hi trobem de totes les mides, formes i colors: sangs coagulades, òssos mínims, etc. sense parlar dels vots tètrics que pengen de les sagristies de qualsevol ermita. No cal dir que ho trobo un pèl "gore", tot plegat.

No obstant, tot això produeix un reguitzell d'històries plenes d'heroïsme, de lleialtat, d'amor, de temor, de desig, d'esperança, de... santedat, fins i tot. En resum, d'humanitat. Per tant, m'interessen més les històries que hi ha al voltant d'aquestes relíquies, que les relíquies en si.

Així que ja em veieu enganxant la meva petita contribució, engreixant la llegenda de la Roca Daurada... i la capa d'or que porta!

Golden Rock