I'm feeling so sad...

LOVER MAN

I don't know why
but i'm feeling so sad
I long to try
something i've never had

never had no kissing
Oh what i've been missing
Lover man oh where can you be

The night is cold
and i'm so all alone
I'd give my soul
just to call you my own

got the moon above me
but no one to love me
lover man oh where can you be

I've heard it said
that the thrill of romance
can be like a heavenly dream.
I go to bed
with the prayer that you'll make love to me
sad as it seems

One day we'll meet
and you'll dry all my tears
and whisper sweeet
little things in my ears.

A huggin' and a kissin'
lord what i've been missin'
lover man oh where can you be.




Words & Lyrics by Jimmy Davis, Roger "Ram" Ramirez, and James Sherman

Una joia, en la veu de Billie Holliday, Sarah Vaughan, o en el saxo de Charlie Parker, com preferiu…

Seria fantàstic...

... i no és una cançó d'en Serrat!

Invisibilitat

47.000 a l'última frontera

Sap greu. Però entenc que tothom hi vulgui anar. Jo també, ho confesso.

Ara, això sí. Seny, siusplau.

L'Antàrtida s'acosta al col·lapse

Mals temps per als monuments

Això vol dir que són mals temps per a la cultura, la història, la tradició, el patrimoni, el coneixement... la humanitat en general. Dos exemples:

• Corea
• Egipte
  

Renoi, com estem...

Cascades

Una cascada és una cosa curiosa.

L'aigua passa sempre per allà on pot, i el curs dels rius és aquell que, d'una banda, la terra els deixa, sempre de baixada, i d'altra banda, el camí que ells mateixos es van creant a través dels segles i mil·lenis.

No obstant, de vegades la terra li desapareix de sota de cop i volta i, vet-ho aquí, l'aigua es troba sense el seu necessari llit i el riu deixa de ser riu per uns segons. La terra li juga una mala passada i li ofereix un esgraó alt, altíssim, que li planteja un enorme repte. I l'aigua vola, s'expandeix, cau sense remei, s'esmicola i fins i tot es pulveritza. El so cristallí de l'aigua corrent es transforma en un brugit terrible. Sembla que el riu es queixi, plori i demani auxil·li. Però, per altra part, també sembla que en aquell moment tregui pit, ens digui clarament que li hem de reconèixer el seu poder i la seva gran força, que no ens podem pensar mai que el tenim controlat, que és lliure i capaç d'enfrontar-se a tots els obstacles. És la cascada.

Cadascuna té la seva pròpia fesomia, com una personalitat que ens diu com ho fa per dominar l'engany de la terra i sortir-ne victoriosa. Un dels meus objectius és poder veure les 4 més importants algun dia (Victòria, Iguassú, Niàgara i el Salt de l'Àngel). Ja en porto la meitat. I les altres? Chi lo sà?

Les cascades (ull, no es diuen "cataractes") són un espectacle enorme, potent, davant el qual només podem badar la boca i rendir-nos a la contemplació de la seva magestuositat.