i al final va ser un "pasillo" mexicà...

Cuando tú te hayas ido
Me envolverán las sombras,
Cuando tú te hayas ido
Con mi dolor a solas
Evocaré este idilio
Con sus azules horas,
Cuando tú te hayas ido
Me envolverán las sombras.

Y en la penumbra vaga
De la pequeña alcoba,
Donde una tibia tarde
Me acariciaste toda,
Te buscarán mis brazos,
Te buscará mi boca
Y aspiraré en el aire
Como un olor de rosas,
Cuando tu te hayas ido
Me envolverán las sombras

Cuando tu te hayas ido
Me envolverán las sombras,
Cuando tu te hayas ido
En pos de otra quimera,
Te lloraré en las noches
Mi corazón que espera,
Cuando tú te hayas ido
Me moriré en las sombras.

Rosario Sansores

Thànatos

No sé.
Deu anar per èpoques, per cicles, però cada vegada és més real. Els antics sabien definir bé els complicats viaranys de l'interior humà i en feien les al·legories més impressionants.
L'oscil·lació entre l'Eros i el Thànatos és inapelable, i ara em toca l'afany destructiu, la mirada glaçada de l'última companya, el viatge definitiu. Em deleixo en entreteniments basats en l'anihilació, la visceralitat, el poder que tot ho aniquil·la.
Deu ser "El Comte Arnau", d'en Sagarra, a qui no li importa deixar arranat tot allò que té al voltant, que em transmet aquesta vitalitat al límit, brutal i sense pietat.
La construcció porta implícita la destrucció; la vida porta implícita la mort. Tristesa, dolor, sofriment... És l'essència del canvi, del renaixement, de la regeneració d'allò que ha perdut la frescor dels primers alès vitals. El gran cicle.
(I això que és primavera!)

És millor encendre un llum que maleïr la foscor