D'entre els canons del món, el més famós és sens dubte el del Colorado, que ocupa una extensió enorme i genera uns paisatges únics de plataformes trencades per l'acció conjunta d'aigua, vent i moviments tectònics. Tots tenim aquelles espectaculars imatges amagatzemades a la memòria, que ens evoquen tantes pel·lícules americanes.
No obstant, hi ha un canó molt més profund i brutal, generat per les mateixes forces, però molt més desconegut pel comú dels mortals. Es tracta del Canó del Colca, a uns 160 km. d'Arequipa, la segona ciutat més important del Perú.
Aquest imponent canó -ara sí, el més profund del món- s'estén més de 100 km. al llarg dels quals podem trobar nombrosos pobles aclaparats per la fúria de la naturalesa en forma de vent, glaçades i, sobretot, terratrèmols. Al llarg del canó també hi trobem nombroses terrasses de cultiu, algunes encara en servei, d'altres de molts segles d'antiguetat, amb les increïbles "maquetes" que els disseny
adors originals van escolpir en les roques de l'altra banda del canó per tal d'albirar-ne les possibilitats. Les civilitzacions incàiques, i preincàiques, eren uns mestres absoluts en la conducció d'aigua per aquestes muntanyes enormes que els van acollir durant segles, i on encara perduren els darrers vestigis del seu enginy. Per això, encara avui podem fruir de banys termals de temperatures variables que fa segles que funcionen en basses expressament preparades per alterar-ne l'escalfor.
La profunditat del Canó del Colca, però, escapa de tota imaginació: 3.400 metres!! (Us recordo que el pic més alt de Catalunya, en ple Pirineu, tan sols puja 3140 metres sobre el nivell del mar). La caiguda imparable de les parets muntanyoses s'endinsen en profunditats que molt sovint costen d'albirar, per allà on corre el riu Colca.
Però quan estàs allà dalt, observant l'immens paisatge, hi ha alguna cosa que t'impacta més que les profunditats descomunals, els pobles enrunats pels terratrèmols o els vestigis de civilitzacions mil·lenàries: el vol del Còndor.
Com en la cançó de Simon & Garfunkel, quan passa el còndor tot s'atura. Tothom contempla meravellat, bocabadat, aquella magnífica au que niua en els cingles més inaccessibles i que, quan el sol comença a escalfar l'aire, es llança al buit per ser recollit pels corrents càlids ascendents i remuntar metres i metres, en cercles enormes, per arribar als
7.000 metres que li permetran sobrepassar els cims més alts i dirigir-se cap a la costa, on caçarà animals desprevinguts o recollirà les deixalles d'animals morts per la inclemència de la natura.
Perquè us en pugueu fer una idea, el còndor té una envergadura -de punta a punta de les ales- de més de 3 metres! Per tant, no ens ha d'estranyar que els antics li professessin una adoració especial, i més quan el veien baixar poderós i s'enduia xais o fins i tot nens cap a les alçades on viu. És, si fa no fa, la mateixa admiració que sentim nosaltres quan passa planejant, senyorívol, a pocs metres dels nostres caps, sentint-se admirat, amb la seva indiferència majestuosa.
